Després del silenci

89. Amagues la nit

2011-08-23T21:40:00.004-03:00

Amagues la nit
dels meus ulls,
obres el silernci
amb una llarga cançó
que em parla d'enyorança,
que em diu
que no ets de ningú,
que les teves man amanyaguen
la nit,
la nit que em negues,
el silenci,
la melangia,
aquesta tristesa
que lliga les històries...

88. Un cos esquinçat

2011-08-16T11:14:00.003-04:00

Un cos esquinçat,
un arbre corcat,
el verd record
de les pàgines grogues
que s’esmunyen
pas a pas...
oblida que la vida
és un oblit,
un paisatge erm,
el bosc de les paraules
que s’aniran a veure
com fina el Sol...

87. Absències

2011-08-14T12:48:00.010-04:00

La meva ànima
no sap d'absències
quan li demanen
per tu...
quan li demanen
per tu
que ets la lluna
que neix
al meu cor,
per tu
que ets la paraula
gloriòsa
del meu passat
més bonic...

86. Com tantes vegades

2011-08-12T15:21:00.009-04:00

Com tantes vegades
el silenci és sols la porta
que s'obre per a dir el teu nom,
per a dur-te,
per a beure de la teva memòria...
com tantes vegades
cinsello la teva imatge
amb les mans gastades,
amb la presència inefable
de dos ulls,
de dues ales,
de dues llàgrimes...
com tantes vegades...

85. Orfenesa

2010-12-11T19:26:00.002-03:00

Jo no em dic com tu em dius,
jo no sóc el mateix,
sóc ombres,
tenebres,
un esperit rebel
que lluita amb la nit,
que perd cada batalla,
que s’afanya en les paraules,
que dibuixa ales i somnis,
que creu en tu,
només en tu...
jo no sóc el que tu veus,
jo no sóc un home,
sóc el desert,
la prada,
la foscor que s’amaga
al fons del pou...
jo no sóc el que apareix
al mirall,
sóc un terratremol d’idees,
lletres que davallen,
el somrís perdut
d’un nigromant...
jo ja no escrit,
ja no ploro,
ja no dic res,
sols sóc l’eternitat
d’una paraula buida,
d’un silenci que cerca altres silencis,
d’una alosa perduda,
d’una torxa ences,
del record que em fa badar
de port en port,
tombant les imatges,
els universos,
l’ahir de la darrera vida...

84. Paisatge d'or amb tu

2010-12-08T15:21:00.007-03:00

Tinc l’anhèl de recòrrer
les petjades del teu vent,
el so de l’oratge
que bufa el teu nom...
tinc la vida per davant
i te la vull lliurar,
que aquestes mans meves
siguin espills i corones,
flors que facin jardins,
paraules que diguin el teu nom
a les darrers orenetes
que ja han plegat...
vull sentir els teus ulls,
que tot sigui una oda,
una cant ple de formosor,
la tristesa que plegui capbaixa
reconeixent la seva desfeta...
deixa’m anar amb tu,
deixa’m esdevenir el jardiner
que recrei el teu rostre
a cada estel,
a les muntanyes...
vull que les dones de tot el món
restin geloses,
ignorants de la veritat,
que tu ets la joia més petita,
la més formosa que deso
cor endins,
petita lluerna dels ulls de lluna...
t’escric aquestes paraules
amb el cor a la mà,
amb la tendresa que faig servir
com a pluma,
amb l’enyorança que em fa respirar,
amb el record que em fa viure,
amb el meu cor neguitós de pare...

83. Tots plegats a la nit

2010-12-06T22:21:00.005-03:00

Hi havem molts, molts la veritat, que caminem per la vida amb la soledat com a única companya, gairebé convençuts que l'espècie humana va fins al precipici. Dic gairebé convençuts perquè hi ha algunes excepcions. Una d'elles es pot sentir des del cor a travès de les ones radials d'un programa que no té igual. Es diu "Tots plegats a la nit" i s'emet per la Ràdio Agricultura de Santiago de Xile.

És un d'aquests tresors que s'amaguen més enllà dels economistes i "entesos" de la comunicació. Es pot escoltat de dilluns a diventres entre dos quarts d'onze de la nit fins a la mitja-nit.

Personalment em fa sentir que no estic sol en aquest món. Hi trobo amistats, poesia, gent sensible de tota mena d'edat, tots barrejats però units per les coses que són de debò importants. En fi, és una d'aquelles joies que de tant en tant ens fan sentir vius.

La seva hoste és la senyoreta Gladys Barriga, un ésser humà de debò, una xilena trempada, maca i d'una sensibilitat única, que és molt estranya de trobar en aquestes contrades del sud del món.

82. Trenta i quinze

2010-12-05T15:39:00.005-03:00

Avui,
quan la vida em troba
ple de vida
sembla que la meva orfenesa
és l’única certitut...
soledat,
presència absoluta
de silencis,
d’ombres,
de paraules engabiades
cor endins...
avui,
quan tot sembla sol
sóc pluja i neu,
el paisatge del meu hivern
etern,
melangiós,
el de sempre...
avui quan la vida em troba...

81. Els catalans a Xile

2010-11-29T18:07:00.003-03:00

Els catalans de Santiago de Xile, en començar el segle XX, eren ja nombrosos. Les seves fàbriques havien obert ampla bretxa en el treball manipulador del país. Els seus magatzems i tendes havien enriquit a no pocs. Els obrers tampoc escassejaven. Diversos intel·lectuals dedicats a la ploma o a les professions liberals es distingien a la ciutat, honrant amb la seva actuació tècnica el nom de Catalunya.

Va ser llavors quan d'un dels grups catalans que tenien, per diversos motius, tractes més o menys estrets, va sortir la idea de constituir un centre comú, que, reunint a quants tenien el mateix origen i parlaven la mateixa llengua, els unís en associació que fos nucli d'activitats en sentit patriòtic i alhora de distracció per als associats. La idea va condir ràpidament. I en la tarda del 21 d'octubre de 1906 es reunien per vegada primera els organitzadors en els salons del diari El Mercuri, la proposta del qual va ser acollida pels assistents amb gran entusiasme.

En l'acta de fundació es llegeixen les següents paraules:

Considerant que la colònia catalana de Santiago és suficientment nombrosa, i comptant amb elements caracteritzats i de vàlua, es proposa la creació d'un centre català -que podria cridar-se Centri Català- que tindrà per només objecto el reunir a tots els catalans sota un mateix sostre, amb la fi exclusiva de procurar-nos instrucció i cultura, al mateix temps que la distracció moral que tot ser necessita, de manera que ens recordi les nobles tradicions de nostra volguda i enyorada terra. Romandrem allunyats de la política, sense odis ni exclusivismes per a ningú, respectant tota idea social o religiosa. En una paraula, volem que el naixent CENTRE CATALÀ sigui la casa familiar on tots els catalans es puguin acollir.

80. Neix el jorn

2010-11-28T22:45:00.002-03:00

Neix el jorn
en mon ànima...
una esperança,
la pluja que cau,
el silenci
que em volta...
neix el jorn
en mon ànima...

79. Pallars Sobirà

2010-11-28T16:33:00.003-03:00

El poblament del Pallars es remunta a la prehistòria, de la que ens han arribat nombrosos testimonis en forma de monuments megalítics.
La presència romana sembla que no hi fou gaire intensa, a diferència de la Vall d'Aran, tot i que les darreres troballes arqueològiques comencen a indicar el contrari.
Ja en època medieval i a partir de la desarticulació del món romà, foren les comunitats muntanyenques les que explotaren els recursos de la muntanya.
En els temps de les invasions musulmanes, el territori fou sotmès a poca cosa més que al pagament de tributs o impostos territorials.
Després de la conquesta i el domini dels comtes de Tolosa, s'inicià la casa comtal del Pallars, que seria la més longeva de tots els comtats catalans i que s'acabaria l'any 1487 amb la caiguda del castell de València d'Àneu i la fi del domini d'Hug Roger III.
La crisi general de l'ordre feudal té la seva continuïtat en l'edat moderna i en la transformació del comtat pallarés en un marquesat en mans de la casa dels Cardona. Aquest marquesat coexistia amb diversos senyorius, però tots plegats formaven part d'una estructura superior, reial, que serà la sotsvegueria de Pallars i que al segle XVIII es convertirà en el corregiment de Talarn.
Des de finals del segles XVIII fins al 1870 la població creix fins a arribar al seu sostre demogràfic de 20.348 habitants l'any 1860.
A partir del 1870 i fins al 1910 hi ha una crisi de l'economia de subsistència que hi havia hagut fins aquell moment i comença una davallada demogràfica i econòmica a causa de la desamortització civil de Madoz, la mala climatologia i l'arribada de la fil·loxera, entre d'altres.
Des del 1910 fins al 1960, i a causa de la implantació de les hidroelèctriques, s'inicia un procés de modernització de la societat tradicional, truncada per la guerra civil i la postguerra.
Des del 1960 fins al 1980 la comarca pateix una segona crisi provocada per la mecanització del camp i la industrialització de les ciutats, que duran el Pallars a una nova davallada demogràfica fins al punt de quedar-se sense la meitat de la població (5.247 habitants).

78. Tinc un somni

2010-11-27T20:52:00.003-03:00

Tinc un somni,
un anhel,
l’esperança
de tornar a veure
els teus ulls...
potser el somni
sia mentida,
un recórrer els viaranys del temps
sense assolir el premi...
tinc un somni,
el deler de sentir
una altra vegada
el so del teu nom,
els batecs del teu cor...

77. Els ulls de les meves filles

2010-11-26T14:44:00.003-03:00

Els ulls de les meves filles
són el cel de cada jorn,
la lluna,
la melangia,
l’esperança de viure,
el silenci de la tarda
que s’allunya...
els ulls de les meves filles
són petites gotes de rosada
que fan de cada somni
un nou renéixer,
una diada,
una festa enmig del cor...

76. Avui no sé qui sóc

2010-11-25T16:55:00.004-03:00

Avui no sé qui sóc,
Una llum,
l'ombra eterna del meu ahir,
l'home que vaig ésser,
no ho sé pas...
avui no sé qui sóc,
capbaix
veig passar els jorns,
les hores,
l'eternitat que rellisca
pels meus somnis...
avui no sé qui sóc...

75. Tristesa

2010-11-24T14:01:00.003-03:00

Plena de dolor
camina la meva ombra,
dues llàgrimes
cauen,
solitud,
misèria,
destí de silencis,
de silencis i de pesars…
plena de dolor
camina la meva ombra…

74. La meva lluna

2010-11-23T16:13:00.005-03:00

Si veig la lluna plena

en els ulls de l'ahir

és, potser, el teu nom

que baixa en silenci

fins al darrer record

que m'evoques...

potser ets tu

enmig del meu cor,

lluna plena,

ulls de lluna,

lluna petita,

riallera,

la meva lluna...

73. Destí

2010-11-22T12:44:00.003-03:00

Cerco pau

enmig de tanta basarda...

negocio amb la mort

l'adéu definitiu...

tot sembla res...

mon ànima és un record glaçat,

la por disfressada de vers,

un home que camina sol,

tot sol...

72. La pedra Rosetta

2010-11-21T17:33:00.006-03:00

La Pedra Rosetta, és una pedra grisa de granit escrita en 3 tipus d'inscripcions: jeroglífic, egipci demòtic i grec, la qual va ser creada l'any 196 A. de C., i descoberta pels francesos l'any 1799 de la nostra era. Gràcies al grec s'han pogut desxifrar els escrits jeroglífics inserits en aquesta famosa pedra, la qual cosa és un gran sort per als estudiosos. La raó per la qual la Pedra Rosetta va ser escrita amb 3 tipus d'inscripcions, era amb la finalitat de que els sacerdots, els oficials de govern, i els dirigents d'Egipte poguessin llegir el que estava dit. El primer tipus d'inscripció era el jeroglífic, el qual s'usava en documents religiosos importants. El segon tipus era l'egipci demòtic, el qual era el tipus d'escriptura comuna d'Egipte. Finalment el grec, era l'idioma dels dirigents del país en aquella època. Ptolomeu V va ascendir al tron d'Egipte en un període turbulent de la història d'Egipte. És l'any 196 A. de C., en què per restablir la legitimitat del govern i crear un culte reial, els sacerdots de Ptolomeu van dictar una sèrie de decrets, els quals van ser escrits en una sèrie de pedres al llarg de tot Egipte, on la Pedra Rosetta constitueix una còpia dels decrets dictats a la ciutat de Memfis.

Molt més tard, el 15 de juliol de l'any 1799, el capità francès Pierre François Bouchard és qui descobreix la Pedra Rosetta a la ciutat portuària egípcia de Rosetta (avui dia aquesta ciutat es coneix amb el nom de Rashid). Aquest descobriment ho va realitzar mentre es trobava dirigint treballs de construcció per a l'emplaçament d'un fort. Bouchard tot seguit es va adonar de la importància de la pedra, per la qual cosa decideix portar-la a l'Institut de l'Egipte, lloc dedicat a l'estudi de la *egiptología, el qual va ser fundat per Napoleó en 1798. No obstant això, l'any 1803, els francesos van ser derrotats pels anglesos, raó per la qual van haver d'anar-se d'Egipte deixant totes les pertinences de l'institut, la qual cosa va implicar que solament poguessin portar-se còpies escrites de les inscripcions de la Pedra Rosetta.

És així com aquesta llegendària pedra va ser portada al Museu Britànic, lloc on és guardada des de l'any 1802. Durant els anys 1822 a 1824, el francès Jean François Champolion va ser qui va desxifrar els jeroglífics inscrits. Aquest personatge podia llegir tant grec com còptic, sent capaç de traslladar els signes de la llengua egípcia demòtica al copte, podent finalment desxifrar els jeroglífics. La Pedra *Rosetta és un llegat de rellevància universal per al món de l'arqueologia i de la ciència d'avui dia. L'any 2003 els egipcis van exigir la devolució d'aquesta, a través del doctor Zahi Hawass qui és secretari del Consell Suprem d'Antiguitats d'El Cairo, qui va afirmar que aquesta pedra constitueix una icona de la identitat egípcia. El terme Pedra Rosetta, s'aplica avui dia per fer referència a qualsevol cosa que sigui fonamental per a una traducció, o bé a un problema de gran complexitat.

71. Torno a mirar enrere

2010-11-18T15:37:00.005-03:00

Torno a mirar enrere,
hi són els teus ulls,
la llum de l’enyorança,
un mur blanc,
el soroll de les meves mans
que et miren en silenci…
torno a mirar enrere,
hi són els teus ulls…

70. Una flor al teu rostre

2010-10-22T18:24:00.001-03:00

Una flor al teu rostre,

un misteri

que va deixant petjades al meu cor...

una imatge,

un miratge,

una veu de lluerna

que m'acarona les paraules...

tu ets el vent

que em fa companyia,

una papallona petita,

un tornaveu que s'allunya,

la petita diada

que neix al meu cor...

ets tu,

petita,

lluerna,

papallona,

filla d'un home

que torna a riure...

69. Divuit anys d'una petita lluerna

2010-09-01T10:08:00.015-04:00

Filla..... encara recordo com si fos ahir quan vas néixer.... i aquest temps se m'ha passat en un obrir i tancar d'ulls....
Quan et vaig tenir per vegada primera entre els meus braços, vaig pensar quin nom podria posar-li a qui havia vingut a omplir la meva vida d'una gran dolçor i amor, és increïble com algú tan petitó pot fer sentir alguna cosa tan gegantesc.

Has vist créixer les lluernes? El seu aspecte no és molt bonic al principi, es van transformant arribant a ésser una creatura bellíssima, que desplega les seves ales amb colors brillants i encara que és molt fràgil, pot volar en direcció al vent....
Avui ets la més bella de les lluernes.....
Recorda sempre que estic molt orgullós de tu, i que t'estimo.....
Estàs creixent i transformant-te en una meravellosa jove....

Les teves qualitats et distingeixen entre tots; no en tinc cap dubte que un jorn els teus talents t'obriran molts camins en la teva vida....
Però és important que, en madurar, no perdis el teu interès en coses molt diverses, que ompliran els teus dies.
Mantingues el teu optimisme, perquè puguis, amb energia sempre renovada, arribar fins al cim....
Mantingues la teva determinació, doncs et donarà l'ímpetu d'aconseguir les metes que desitgis.
No perdis mai el teu entusiasme en tot el que facis!!! doncs t'ajudarà a sentir-te sempre alegre.

Mantingues aquest sentit de l'humor tan peculiar que tens.... doncs t'ajudarà aprendre dels teus errors.
Mantingues la teva confiança en tu mateixa doncs t'ajudarà a arriscar-te sense temors al fracàs.
No perdis la teva sensibilitat, doncs t'ajudarà a comprendre al món i enfrontar amb valentia la injustícia.
Mentre segueixes creixent, al teu propi ritme, cada dia més, recorda sempre que el meu orgull per tu augmenta sense parar i que t'estimo!!

El teu pare

68. La història darrera la cançó La la la

2010-08-20T18:37:00.002-04:00

Tot comença a Galícia, a l'hivern 1967-68. El duet havia anat a complir un contracte en una sala de festes a Orense, i el dia que havien de tornar a Madrid, va caure una nevada antològica. Si no hagués nevat aquell diumenge, no hauria existit el "La La La", perquè la sort va fer que després de jugar a les cartes amb alguns dels músics a l'hotel per passar l'estona, decidissin anar a assajar i provar de fer alguna cosa amb la guitarra, alguna cançó nova, com acostumaven. Ramón toca, i Manolo comença a taral·lejar alguna cosa, surten una melodia i unes harmonies interessants, i alguna cosa comença a prendre forma. La tornada queda decidida, i a Ramón li agrada que es quedi de leit motiv "La La La".En tornar a Espanya, els ve a esperar el seu mànager de llavors, José Mª Lasso de la Vega, i els explicacompta que haurien d'intentar fer una cançó per presentar a la preselecció que feia TVE per elegir una cançó que representés Espanya en Eurovisió. Bo, fantàstic, tenim algunes idees, li van dir. Van quedar a trobar-se a Barcelona, on el Duet actuava en un local del carrer Sarriá, per escoltar la cançó.Lasso de la Vega, que cal dir que també era mànager de Joan Manuel Serrat (Ramón, amic del "Nano", s'ho havia recomanat i presentat feia alguns anys), apareix allà una nit amb Serrat, i abans de sortir a actuar, al camerino, demana a Manolo i a Ramón, que els ensenyin la cançó que parlaven i que havien iniciat en Orense. El Duet la canta, i li agrada a Joan Manuel i sens dubte a José Mª Lasso.Lasso de la Vega, home pràctic i molt intel·ligent, matava així dos ocells d'un tret: un dels seus artistes feia la cançó, i l'altre la cantava. Llavors sorgeix: bo I la lletra? No té encara. Lasso diu "Tengo una idea: Vosaltres feu la música, i que sigui "el Nano" que faci la lletra, la canti, i la presentem així a Televisió".Així van quedar les coses. Faltarien probablement algunes setmanes perquè acabés el termini de presentació de la cançó a TVE, i hi havia temps. Bé, doncs no tant. Arriba la setmana de presentar la cançó, Joan Manuel no havia fet la lletra, arriba el dia abans, i tampoc. Manolo i Ramón, que no volen perdre aquesta oportunitat, comencen a treballar molt de pressa, i Manolo acaba una lletra que pensa serà provisional: "Jo canto al matí... que veu la meva joventut... ". Es van dir: "La presentarem i si TVE l'elegeix, ningú no s'oposarà que Joan Manuel canviï el que vulgui de la lletra o faci una de nova".El jurat que havia d'elegir la cançó que representarà Espanya, presidit pel Sr. Arthur Kaps, és unànime, i vota la cançó La La La com a pròxima representant d'Espanya. Quan Lasso diu a TVE que Joan Manuel estaria disposat a cantar-la en Eurovisió, la cosa és clara. Manolo i Ramón es feliciten, en espera de que Joan Manuel decideixi el que vol fer amb la lletra.Però malgrat que ho intenta, la lletra en castellà se li resisteix a Joan Manuel, i fa, en canvi, un text en català del qual ha quedat molt satisfet.Arthur Kaps ha aconseguit, gràcies a seu bo fer que l'arranjamentreparació de la cançó ho faci un bon amic seu, Bert Kaempfert, genial autor de la música de "Strangers in the night" de Frank Sinatra. Les coses comencen a sortir realment bé, això marxa.Zafiro decideix anar a gravar Itàlia, a Milà, on ha gravat JMS últimament, i allà van tots: gent de la companyia de discs, Juan Manuel Serrat, José Mª Lasso, Juan Carlos Calderón que dirigirà l'enregistrament, i Manolo i Ramón són convidats també. Es grava el "La La La" en català i castellà. Tot el món és feliç, i molt animat, perquè anirem a Eurovisió amb algun que un altre as a la màniga. Un cantant extraordinari i de gran èxit, una cançó moderna i fàcil, un arranjamentreparació excepcional... tot està preparat per a l'èxit.Ramón recorda que aquest dia havia anat a menjar a la seva casa José Mª Lasso "li agradava la sopa d'olla que feia la meva mare", abans d'anar-se'n a la tarda a París per anar a veure JMS que estava promocionant allà la cançó. Estaven veient el Telenotícies, i la bomba salta. Juan Manuel Serrat ha fet saber que no anirà a Eurovisió si no és cantant el "La La La" en català. Evidentment, l'estatal TVE no se n'anava a achantar. En un comunicat oficial, el locutor, desqualifica el cantant.Encara que TVE s'esquinça les vestidures oficialment, ha de seguir endavant; falten pocs dies i algú ha de cantar el "La La La". Es remenen diversos noms, i fins i tot el director de TVE en aquell moment, Juan José Rosón, cridatruca Manolo i Ramón i els prevé perquè estiguin preparats, perquè podrien ser cridats a cantar la cançó a Londres. Però la companyia Zafiro, que ja ha fet grans inversions, lluita, i proposa una altra artista de la seva mateixa companyia, Massiel, la qual es troba a Mèxic actuant. Es posen en contacte amb ella, i arreglen tot ràpidament. Massiel ve a Espanya tot seguit, escolta la cançó, l'aprèn, s'adapta l'arranjamentreparació de Bert Kaempfert al seu to de veu, i es grava en els Estudis Kirios de Madrid. Manolo i Ramón estan allà, així com el mestre Ibarbia que dirigeix l'orquestra. Tot queda bé, i ja res mes resta anar a Londres.El dia del Festival, Massiel surt a cantar posant tota la seva ànima, i rep un aplaudiment apoteòsic, el millor mai a un representant espanyol. Després arriben les votacions, i per primera vegada, i a la meca del pop mundial, guanyen Massiel comcom a cantant i Manuel de la Calva i Ramón Arcusa com autors de seu "La La La" el trofeu preat que havia estat inabastable fins llavors per als representants espanyols.

67. Una conspiració de paper

2010-08-10T18:16:00.004-04:00

A Una conspiració de paper, Benjamin Weaver s' enfronta a un crim relacionat amb la mort del seu pare, un especulador que es movia com a peix dins l'aigua a la Borsa de Londres. Per a trobar respostes el protagonista haurà d'escorcollar al seu passat i contactar amb parents llunyans que li reclamen el seu distanciament de la fe jueva. A poc a poc, en Weaver descobreix una perillosa xarxa d'especuladors formada per homes poderosos del món de las finances. David Liss elabora amb qualitat una complicada trama, una exitosa barreja de novel.la històrica i de suspense.

66. Pirque

2010-08-10T09:59:00.013-04:00

Pirque en llengua mapunxe vol dir home de la terra. S’ubica a 20 km. de Santiago de Xile, a la vora del riu Maipo, el qual neix dels contraforts muntanyencs i té una temperatura anual de 14º C. S’hi poden trobar centres de recreació, atractius arquitectònics com l'església La Puntilla, la parròquia del Santíssim Sagrament de Pirque i El Crist Negre. També és possible visitar els vinyers més prestigiosos del país, centres artesanals i curses de rodeo.

Els atractius turístics naturals que posseeix Pirque són variats i estan inserits en un entorn tranquil, entre els quals destaca la Reserva Nacional Riu Clarillo on és possible apreciar el bosc nadiu de la serralada central. Compte amb àrees de picnic, quinxos per a rostits i pous naturals per a banys termals. Està obert tots els dies. Destaca l'Escola Agroecológica, localitzada a 2 km del centre de Pirque, en Avinguda Virginia Subercaseaux. L'establiment oferix visites guiades per les instal•lacions i és possible adquirir diversos productes.

65. Els ulls de ma noia

2010-08-07T18:48:00.004-04:00

Són els meus ulls

els ulls de ma noia,

l'estel que fa el meu cor

es mogui

pels indrets de l'enyorança...

són els ulls

de la joia,

la meva joia,

la joia del meu pas

triganer,

vacil.lant,

mandrós...

són els ulls de ma noia...

64. És tot

2010-08-05T18:58:00.004-04:00

És tot,

res més,

un home sense destí,

les nafres

que oloren assossec...

sóc jo,

un ànima lleugera,

les paraules marcides

del vespre que s'acomiada

plorant

de la història...

és tot,

res més...

63. Deixa'm dir-te

2010-07-28T18:19:00.003-04:00

Deixa'm dir-te

que camino entre ombres

i entre ombres

oblido el teu pas...

veig la desídia del temps

que s'arrossega entre nosaltres...

un mirall,

un mirall trencat...

tu,

el teu rostre,

la matinada,

les paraules

que són ombres del nostre ahir...

62. Calla

2010-07-20T13:08:00.004-04:00

Calla,

no diguis res,

deixa que la remor

del silenci

ens digui

les coses que s'han de dir...

paraules,

paraules eixutes,

frases que moriran

com mor

aquest tedi meu

que omple les nits i els records

amb la pluja argentada

del meu silenci...

calla,

no diguis res...

61. L'ombra de Poe

2010-07-17T15:38:00.003-04:00

Baltimore, 1849. El cos d'Edgar Allan Poe és enterrat en una tomba sense nom. El públic, la premsa i la pròpia família del cèlebre autor assumeixen la seva condició de borratxo amb un patètic final, però un apassionat admirador, un jove advocat, Quentin Clark, decideix arriscar-lo tot per a restituir el bon nom de Poe, descobrir el misteri que envolta els seus últims dies i desxifrar les estranyes circumstàncies de la seva mort. Inspirat pels relats de Poe, Clark intenta trobar a l'únic home que pot resoldre aquest estrany cas: la persona en la qual es va basar Poe para crear a l'infalible detectiu C. Auguste Dupin.

Amb l'aparició de dos candidats comença una competició sense igual per a desentranyar la mort de Poe i demostrar qui és el «veritable» Dupin. Clark es veurà embolicat en un duel d'intel·ligències, un remolí de misteri i literatura del qual només podrà escapar investigant.

Un thriller històric ple de suspens, una novel·la magistralment ambientada que il·lumina un fosc enigma de la història de la literatura: la mort d'Edgar Allan Poe. Sinistres conspiracions internacionals, una misteriosa dona o el tràfic d'esclaus en un Baltimore corrupte són alguns dels ingredients de la nova novel·la de Matthew Pearl, l'autor que va captivar a Donen Brown amb El club Dante, traduïda a trenta llengües i publicada en quaranta països.

Despert

2010-07-17T10:47:00.004-04:00

Despert
miro passar les hores,
els jorns,
la rutina silenciosa
de ma vida...
despert
aixeco l'esguard,
una imatge,
l'idili de les paraules
que em recorden
que sóc l'ombra
del que vaig ésser,
un esguard,
dos ulls,
les lluernes
que nien al meu costat...
despert,
calladament,
el record
que sojorna dintre meu...

Més enllà d’Àngels i dimonis

2010-07-16T17:30:00.004-04:00

Els magnicidis no resolts; l’expansionisme desmesurat d'Estats Units per tot el planeta; les guerres injustificades de l'Iraq, conflicte palestí-israelià sense resoldre's. Què passa amb el nostre món? Quina destinació ens espera; cap a on ens duu? Vivim en un món de lliure desplaçament geogràfic i virtual, veloç obtenció d'informació, admirables eines per a l'acompliment. Però, som lliures? Els nostres carrers no són segures a cap hora; les converses i activitats estan intervingudes; estem perdent el concepte de la vida familiar; les nostres llars van deixar de tenir parets; la nostra ment es va fer transparent? La injustícia i el crim estan instal·lats en el poder. Però qui ens governen i quina fi persegueixen? Els investigadors del tema parlen de la gran conspiració mundial amb origen en l'objectiu dels Illuminati, societat secreta que es va desenvolupar en el si de les altres dues: l'antiga Rosacreu i Masoneria fundada en 1723. Els Illuminati, institució laica per al progrés de la humanitat, es va fundar en 1776 pel masón Adam Weishaupt amb la finalitat d'instaurar un nou ordre mundial: fi de les religions, propietats, governs i nacions (un sol imperi), fi de la família (unió lliure i educació comunal dels fills). Oficialment la secta va perdurar només 11 anys; però els Illuminati es van incrustar secretament en les primeres dues, especialment en la masoneria, i van persistir en el seu objectiu: dominar el món. D'acord a les investigacions pertinents, l’híbrid de masó amb Illuminati va obtenir el poder necessari per a orquestrar la Independència d'Estats Units i plasmar en el bitllet de dòlar la inscripció Novas Ordo Seculorum, és a dir, el primer plantejament del nou ordre mundial. Els Illuminati i masons van estar també involucrats en la Revolució Francesa (1879); les invasions napoleòniques; la independència de Mèxic (1810); la insurrecció dels desembristes a Rússia en contra de l'absolutisme zarista (1825) i el posterior magnicidi perpetrat en la persona del zar Alejandro II; també en la Revolució Socialista (1917) a Rússia; les guerres mundials, caiguda del mur de Berlín, perestróyka i l'ensulsiada d'Unió Soviètica. Però el més sorprenent és que, segons els documents, les tres guerres mundials apareixen planejades anticipadament pels Illuminati masònics, encara més, existeix la impressionant coincidència entre el seu pla i el resultat històric real. El pla apareix en 1871 en la carta -d'Albert Pike (fundador de Ku Kux Klan) a Guiseppe Manzini (preceptor de Guiseppe Garibaldi), tots dos alts membres dels Illuminati- que es conserva actualment en el Museu Britànic de Londres. Així, per a la Primera Guerra Mundial es planeja enderrocar el zarisme rus es va fer realitat històrica en 1917- i transformar aquest país en una fortalesa socialista per a destruir governs i afeblir religions realitzat en els anys trenta. Per a la Segona Guerra Mundial es planeja aprofitar les incompatibilitats entre el nazisme i el sionisme per a l'establiment de l'Estat Sobirà d'Israel a Palestina va ser assolit en 1948, enfortiment i expansió del socialisme en la postguerra es va propagar a diversos països d'Europa, Àsia i Amèrica formant-se el camp socialista. Per a la Tercera Guerra Mundial es va planejar la creació del nou ordre mundial per mitjà de les diferències entre el sionisme i l'Islam: la seva destrucció mútua i esgotament físic, mental, espiritual i econòmic d'altres nacions per involucrar-se en aquesta lluita guerres contra Afganistan i L'Iraq, conflicte palestí-israelià sense solució, amenaça d'Estats Units a Iran. Pel que fa a les característiques del nou ordre hi ha més. En 1954 es funda Club de Bilderberg, cercle dels amos del món, i posteriorment el G8, grup secret integrat pels països més poderosos del món Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia, Canadà, Estats Units, Japó i des de 1997, Rússia. Des de llavors del club i del grup depèn la política global mundial, la designació de mandataris nacionals i la seva destitució per desobediència política. Per exemple, la tallant oposició a l'euro li va costar a Margaret Thatcher la carrera. En 1973 David Rockefeller funda Comissió Trilateral, l'així cridat consell de savis experimentats la finalitat dels quals és la creació del poderós bloc del primer món per a governar discretament les destinacions del segon i del tercer. Després del 11 de setembre del 2001 aquesta comissió va insistir en l'establiment d'un ordre internacional distint i, tot seguit, Bush es va proclamar líder universal de la democràcia i bel·ligerant mundial del terrorisme: neteja d'Afganistan i L'Iraq, revisions antiterrorisme per la CIA en els aeroports de Mèxic i altres països amb intervenció de converses telefòniques i Internet, etc. Aquesta és la llibertat ciutadana i la democràcia que ens oferix el nou ordre mundial En què acabarà la seva instauració? Segons el projecte dels Illuminati, seguirà la realització de la Tercera Guerra Mundial per a la destrucció total i simultània del cristianisme i de l'ateisme en nom d'acceptació de la doctrina pura de Llucifer com font de nova llum? S'imposarà aquesta llum a les ruïnes i els cadàvers o quedarà algú per a acatar-la? Regnarà Llucifer sobre el Món? O procedirà el que va anunciar l'Església a través del tercer secret de Fàtima: càstig diví per a la humanitat, unificació de tots els credos, ruïna de tots els països i els quals quedin, proclamaran novament a Déu Crist La cosa és que vivim el nou ordre mundial profetitzat per Adolf Hitler, Nelson Rockefeller, Jimmy Carter i els Bush, pare i fill.

Paraules

2010-07-15T10:11:00.002-04:00

Llàgrimes que cauen,
plomes que volen,
versos trists
de tristesa absoluta...
paraules,
mínimes paraules,
frases que deiem
sense pensar...
paraules,
paraules...

Natura morta

2010-07-15T10:03:00.003-04:00

La cambra buida,
damunt la taula
un got de vi
mig omplert,
llàgrimes,
recança,
uns versos que comencen
a néixer...
tan sols un got de vi,
més llàgrimes,
un llibre clos,
l’ombra d’un home
adormit,
ert,
potser mort...
tan sols un got de vi...

El papa oblidat

2010-07-15T09:15:00.004-04:00

Títol: Calixt I, el papa oblidat

Autor: Gilbert Sinoué
638 pàgines
Edicions B
1994

Calixt tenia setze anys quan va ser arravassat violentament de la seva llar per una legió romana, que ho va transportar a la capital de l’imperi on va ser venut com a esclau. No obstant això, malgrat aquesta aclaparant realitat, la situació no arriba a ser la pitjor, doncs és comprat per un acabalat senador, a casa del qual els esclaus eren tractats amb inusual benevolència. És així que subtilment comença a desenvolupar-se un esquema de contrast que marcarà tota la història, ja que el protagonista anirà vivint adversitats de diferent intensitat, però en cadascuna d’elles sempre serà possible trobar una solució viable. El canvi que va significar passar de la llibertat dels camps de Sàrdica a la condició d’esclau en el mitjà de la tumultuosa Roma va resultar tan brutal per al nostre protagonista que al poc temps decideix i aconsegueix fugir-ne. En el breu rumb de la seva fugida, que acaba en els carrers de la ciutat, coneix a Flàvia, una adolescent abandonada (una alumna), juntament amb la qual acaba sent capturat per un tractant de blanques d’estar per casa. Aquesta breu, encara que intensa, aventura acaba quan tots dos són rescatats, i retornats com a esclaus, a la casa d’on originàriament havia escapat Calixt. A partir d’aquí les vivències del protagonista s’aniran carregant d’un dramatisme sense pausa. En mans d’un nou amo, Calixt sent renéixer la força de l’esperança, doncs en guanyar-se l’oportunitat de treballar explotant les seves qualitats intel·lectuals, obté la possibilitat de comprar la seva llibertat i la d’aquella a qui estima, Flàvia. No obstant això, la seva companya és denunciada i condemnada a mort per ser cristiana. Desolat, es convenç que ha d’emprendre la fugida definitiva, i així, valent-se dels seus recursos, i gràcies a enganys, assoleix fer-se d’un gran cabal de diners i realitzar la seva fugida. Radicat a Alexandria, Calixt s’instrueix en la doctrina cristiana, a la qual es converteix, i per la qual, acaba sent condemnat a les mines de Sardenya en ser descobert pels romans. Una vegada més la fortuna li somriu, doncs és alliberat per una ordre signada pel propi emperador Còmode. D’aquesta manera, i tornat a la llibertat, el nostre protagonista abraça definitivament la fe cristiana, fins a esdevenir sacerdot i posteriorment Vicari de Crist. Des d’aquesta posició de poder, i malgrat encarar molt dures crítiques, Calixt realitza una fervorosa tasca pastoral, desestimant el rigorisme opositor. Calixt I, El papa oblidat és una història que ens durà als temps de l’emperador Marc Aureli (el filòsof) i al del seu fill Còmode (el cruel), on reviurem una època en la qual professar una fe podria ser mortal, on enganyar podria donar fecunds resultats, i en la qual, com sempre, només es destaquen els aptes per a la Història. Finalment, encara que és possible considerar aquest llibre com una novel·la històrica, la veritat és que Gilbert Sinoué, per la composició dels personatges, ha assolit una novel·la on el gran protagonista és l’Amor. Que ho gaudeixin.

Sol estic amb la nit

2010-07-13T10:08:00.003-04:00

Sol estic amb la nit,

la companya...

les aus volen de les meves mans,

una ombra,

un silenci,

un espai buit

omplen la meva enyorança...

sol estic amb la nit,

amb la pena d'estar viu,

d'esdevenir la malenconia,

el darrer estatge

de la memòria que no em deixa...

sol estic amb la nit,

amb la nit,

amb els teus records,

amb les plomes d'argent

que acaronen les meves llàgrimes...

Em fa por la soledat

2010-07-12T11:23:00.003-04:00

Em fa por la soledat

que arriba amb els anys,

el silenci que arriba

cada jorn,

cada hora,

els records que seran la rutina

d'una vida que s'apaga

a poc a poc,

fins que els meus ulls tan sols siguin

una vitrina que es clou,

dues ales mortes,

la foscor,

la callada pau

d'un nou estatge,

l'etern,

el definitiu...

M'empaites

2010-07-11T15:55:00.003-04:00

M'empaites,

m'ulles,

ets el botxí

que no em deixa en pau...

en pau?

en guerra!

en guerra amb la por

d'haver de recordar-te...

i com ho faig

per a oblidar-te?

m'empaites,

ho sé...

m'ulles,

m'ofegues

amb les paraules plenes de verí

que em fas dir...

m'empaites,

ho sé...

Un estel

2010-07-11T14:46:00.003-04:00

Un estel

omplert de silenci

duu a les seves mans

les mans de la meva ànima…

un estel,

un petit estel,

silent,

callat,

adormit…

un estel

omplert d’oblit

duu als meus ulls

la memòria d’aquella

que no puc pas oblidar…

Amb mi hi és

2010-07-11T11:32:00.003-04:00

Amb mi hi és…
un soroll,
tan sols una remor,
una lletania,
paraules que volen
com a aus cegues
cercant d’altres ales…

Vull ésser

2010-07-11T11:23:00.003-04:00

Vull ésser la pau del riu,

el vesc adormit

que somnia amb la lluna,

amb el paisatge dels teus ulls

d'au trista,

de cel,

de mar,

de port en el silenci,

de manyac i d'oblit...

vull ésser els ulls de l'ahir,

la tarda que és melangia,

els arbres del bosc,

l'immens plany

dels pètals que cauen
a les meves mans…
vull ésser la teva esperança,
els versos que el vent
duu fins al teu tàlem…
vull ésser una pàgina,
un prec,
el jardí dels teus somnis,
la nit que em porta
lluny de tu,
de tu,
només de tu…

Des del cel

2010-07-10T16:47:00.002-04:00

Des del cel

la mar,

la meva mar,

mare nostrum

que es torna contra mi...

des del cel

l'infinit,

mots buits,

el paisatge ignot

que navego als meus somnis...

Canta, canta

2010-07-10T16:42:00.005-04:00

Canta, canta...

cerca l'infinit,

la lluna,

un desig,

la lànguida cançó

que neix a la vall...

canta, canta...

tot és silenci,

capvespre,

una ploma que cau,

l'oblit que és ahir,

silenci,

murmuri,

tendresa...

canta, canta...

Lluna i sol

2010-07-10T11:38:00.002-04:00

Dos rostres,
la lluna,
el sol,
un esguard furtiu,
la tendresa de dues mans
que s’entrelacen,
que travessen
el fons abisme de la llunyania...
no oblidis el jorn
que presagia la nit,
la nit que és enyorança,
primavera distant dels arbres
que enxampen albades
omplertes d’ombres,
ombres que són passat,
serenates que s’allunyen
del plomatge daurat
dels teus somnis...

Els ulls del silenci

2010-07-09T10:31:00.001-04:00

La casa buida
brama a la nit...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
un nou silenci m’ofega...
són els ulls,
els ulls del silenci,
els ulls neguitosos de l’ànima...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
la casa buida
brama a la nit...
el silenci que és oblit,
la tragèdia sense fi,
la fi de la història que ens engalza,
que ens mossega l’ànima...

Una dona trista

2010-07-09T10:28:00.002-04:00

Una dona trista,
la tristesa profunda
del silenci...
al seu esguard
hi ha una llàgrima,
tristesa d’un moment,
eternitat que agonitza,
paraula blanca
que cau a la buidor...
una dona trista,
la tristesa que vessa rius,
la tristesa que anega oblits,
la tristesa trista
de la meva tristesa
trista com el meu ahir...

Navegant

2010-07-09T10:25:00.002-04:00

Navega la mar,
navegant...
vigila les hores,
zentinela...
l’horitzó t’espera
més enllà de les paraules,
més enllà de les esperances
que t’han portat
a les antipodes dels somnis...
tot jau dintre teu,
el vent t’arrossega,
la lluna és l’espill
de les teves mirades,
de l’antic gest
que s’enfonsa a la mar...
vigila les hores,
zentinela...
obre els ulls,
obre les ales,
vola com una ploma ferida,
com un abriüll sense punxes
que segueix els teus passos
com el pelegrí que cerca a Déu...

Maria dels Ángels

2010-07-08T09:42:00.003-04:00

El temps
jau a les meves mans,
al silenci,
a les paraules
que semblen oblits
quan busco els teus ulls,
les teves mans,
el teu somrís,
i no et trobo...
la meva ànima
sembla un erm,
la soledat,
el desert,
l’agonia d’un ocell cec,
la darrera estació de la vida...

El teu nom

2010-07-08T09:31:00.002-04:00

El teu nom
no s’escriu amb tinta,
el teu nom s’escriu amb tendresa,
amb pau,
amb llibertat,
amb el pinzell de Déu
inspirat pels teus àngels...
el teu nom és el nom
d’un somni,
dels meus jorns i esperances...

Vol final

2010-07-07T15:58:00.004-04:00

Mes ales se les endu el vent,

passa un núvol,

un gira-sol,

l’eterno recitar d’un poeta…

mes ales són d’aire,

són de gebre,

són esperança petita

d’un destí incert…

mes ales se les endu el vent…

em pesa aquesta desídia

de saber-me lliure i presoner

de la meva llibertat…

enyoro la meva gàbia,

la presó que neix a les teves mans,

a la pregona pau del teu cor…

mes ales se les endu el vent…

En aquest viatge

2010-07-06T16:33:00.002-04:00

Amb les maletes
carregades de solitud
emprenc el viatge sense tornada...
el silenci llunyà
de les ànimes errants
m’assenyalen el camí…
un reguer de sang
va deixant el meu pas marcit,
sóc una ombra penitent
que flagela amb mirades
els passos que em condueixen
fins al no-res d’aquest moment...
un ocell trist giravolta el meu cap,
dues lluernes em miren
des del llindar del meu ahir...
una ombra,
sols una ombra sóc,
una ombra d’espart
m’acompanya…
és la meva ànima,
la meva ànima enderrocada,
la meva ànima silenciosa,
l’ànima d’uns versos llunyans,
inacabats…
en aquest viatge estic sol,
amb la soledat dels qui pertanyen
a la seva pròpia misèria,
la misèria melangiosa
del paisatge erm dels ulls,
de les mans,
dels passos que són passat,
cançons distants,
espills trencats
a la vora d’aquest malson…
en aquest viatge estic sol...

Tarda trista

2010-07-06T16:23:00.002-04:00

En silenci carrego amb ma soledat,
una trista ombra,
el record d’ulls i de mans,
el tendre evocar
d’una menuda alosa,
d’un somni amb plomes
que va decidir obrir
el seu camí…
en silenci arrossego mes cadenes,
la penúria d’aquestes llàgrimes meves
que plouen lentament
al camí que vaig deixant enrere...
i duc a la memòria
el rostre d’un petit àngel,
d’una tendra xicota
que és mon sol i ma lluna,
paraules que enlluernen mon ànima
en aquest infern de paper
que mes mans creen…
en silenciosa rutina
busco descobrir un nou viarany,
nous arbres,
noves esperances,
petites paraules
que siguin un refrigeri
per a mon ànima,
l’ànima cansada que m’arrossega
per les valls llunyanes del tedi,
de la llunyana tarda quan mos ulls
s’ompliren d’enyorança,
de la trista enyorança
de mon trist pas…
en silenci carrego amb ma soledat...
en silenci carrego amb mos malsons,
amb les enyorances…

Tres coses

2010-07-06T15:50:00.002-04:00

Tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta:
el nom d’un àngel,
els ulls de la lluna
i el meu cor
esquinçat i solitari…
tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta...

Darrera els teus ulls

2010-06-29T18:33:00.003-04:00

Darrera els teus ulls
s’amaga la mar...
sílfides àurees bressen ton esguard...
jo, com un transhumant,
remoc les meves cadenes,
les que em ténen lluny de tu
i no em deixen pas córrer
fins al cel de les teves paraules...
obro els cels
per a aixoplugar-me en la teva pau,
la serena pau dels nenúfars
que dormen als teus ulls,
els teus ulls que són el paisatge
dels meus somnis...

Tot

2010-05-27T17:49:00.002-04:00

Un rostre,
l’oblit,
miratges perduts,
paraules,
paraules,
paraules
que acaronen la meva angoixa...

Cançó per a recordar-te

2010-05-26T18:25:00.003-04:00

No diguis a la meva ànima
que l’oblit és un paisatge
antic,
petit,
llunyà...
no diguis als meus ulls
que tot el món
és una imatge blava,
eterna,
diferent...
deixa’m recordar-te
a cada pas...
deixa que aquestes paraules
volin
fins al demà de cada capvespre...
deixa que aquesta cançó trista
sigui el cor del silenci,
la remor d’uns passos
que em segueixen des d’ahir...

Res

2010-05-25T18:06:00.003-04:00

Una buidor,
el silenci,
la paraula que mor
a les meves mans,
tu,
ningú,
un paisatge petit,
ben petit,
brollant llàgrimes de sang
al meu cor...

Allibera el meu cor

2010-05-24T18:19:00.003-04:00

Allibera el meu cor,
els meus rius,
els efluvis
dels que beuran els mots,
paisatges grocs,
presències llunyanes,
distants...
obre la gàbia
dels meus ocells,
deixa que els ulls
de l’ahir
caiguin al meu cor
com una tempesta,
com una pluja de silencis,
com un allau de paraules
que alliberin el meu cor...

On els teus ulls

2010-05-21T13:23:00.004-04:00

On els teus ulls siguin espills,
on la vida dels pardals
cerqui trobar-te a cada cantonada
dels abismes,
on tu siguis l’esperança perduda
d’aquesta ànima meva,
d’aquests mots aliens
que em fan recordar-te,
que em far dir-li al vent
que sols sóc l’ombra d’un home,
el desig perdut de la nit
que és foscor i passat,
de la nit que és un espai de cards,
de punxes,
de girassols,
de fanals encesos,
de mirades que cerquen la teva mà,
com jo et cerco des del començament
de la història...
on els teus ulls siguin ressons,
sorolls de paraules
que el temps s’endugué
a refer el camí
que he deixat enrere...
on els teus ulls siguin miracle,
esperança,
oblit,
recança,
novament esperança,
la esperança de trobar-te a cada pas,
a cada llibre
que als meus prestatges viuen...
on els teus ulls siguin paraula fresca,
present,
destí...

Riobamba

2009-11-02T08:35:00.005-03:00

Després de molt de temps sense escriure en aquest lloc torno a finalitzar la història de la meva arribada a l'Equador.
Com havia dit, a l'arribar al lloc de treball del meu pare aquest no estava. Què faríem? Estàvem la meva mare, els meus dos germans, la meva germana, el taxista i jo. No quedava més que esperar... i vam esperar... i vam esperar... i seguim esperant.
Va passar una hora llarguíssima fins que va arribar un funcionari del periòdic. Una excel·lent persona. Quan la meva mare li va explicar qui érem aquest senyor no ho va dubtar. Va pagar de la seva pròpia butxaca el que se li devia al taxista i ens va fer passar a l'edifici. A l'estona va arribar el meu pare. Imagineu-vos l'alegria de tots nosaltres.
Una vegada instal·lats a la casa que el meu pare llogava em va demanar que l'acompanyés a comprar a una ferreteria i, una vegada en aquest local, va ser la primera vegada que un equatorià em va dirigir algunes paraules. La senyora encarregada del negoci em va saludar molt amablement per a després afegir: - Y se enseña el huambrito? Per a mi això no era castellà. Almenys, distava molt de l'espanyol de Xile al que estava acostumat. Vaig mirar contrariat al meu pare, qui va somriure abans de traduir-me: - T'està preguntant si t'acostumes al teu nou país.
Així, d'aquesta manera, em vaig anar adonant que els equatorians utilitzen alguns verbs de manera diferent a com ho fem a Xile. En aquest cas, ensenyar vol dir acostumar-se. Huambrito vol dir jovenet, vailet. Fou tota una experiència aquests tres anys en terres equatorianes. Em va deixar una pregona petjada aquest bell país andí, a tal punt que Equador i Catalunya competeixen entre ells per a tenir el segon lloc en el meu cor.
Una cosa que se m'ha oblidat de dir és que la situació produïda a l'aeroport i el posterior viatge a Riobamba, motivat pel fet de no saber a què ens enfrontàvem, fou una situació molt angoixant per a mi. Avui dic que, fins i tot, va ser molt injust tot. Jo només tenia deu anys i vaig haver de ser el braç dret de la meva mare.
Ningú m'ho va demanar però ho vaig assumir. Això és el que de vegades li he comentat a la meva filla María dels Àngels. Quina cosa? Pel que sembla els fills priimogénits tenim un xip incorporat que ens fa sentir-nos responsables dels nostres germans petits. A ella, com a mi en el seu temps, la seva mare li diu , com la meva a mi m'ho deia, sigues exemple per a la teva germana petita, i això que només es duen per un any, la mateixa diferència que tinc amb el germà que em segueix en edat i a qui se suposa havia de cuidar.