divendres, 22 d’octubre de 2010

70. Una flor al teu rostre

Una flor al teu rostre,
un misteri
que va deixant petjades al meu cor...
una imatge,
un miratge,
una veu de lluerna
que m'acarona les paraules...
tu ets el vent
que em fa companyia,
una papallona petita,
un tornaveu que s'allunya,
la petita diada
que neix al meu cor...
ets tu,
petita,
lluerna,
papallona,
filla d'un home
que torna a riure...

4 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

BONES TARDES:

ES UNA POESIA A LA TEVA FILLA MOLT FORMOSA.

UFFF!!!. QUAN DE TEMPS FEIA QUE NO PUBLICAVES.

DESITJO DE TOT COR QUE ESTIGUIS BE.

BON CAP DE SETMANA, Montserrat

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

UNA BONICA POESIA DEDICADA A LA TEVE FILLA.

ENHORABONA, Montserrat

Joan Figueres i Guíxols ha dit...

Merci, Montse:
Ara em posaré al dia... ja s'ha acabat la mandra!!!

Joan Figueres i Guíxols ha dit...

I merci pels teus dos comentaris a aquesta entrada