dimecres, 28 de juliol del 2010

63. Deixa'm dir-te


Deixa'm dir-te
que camino entre ombres
i entre ombres
oblido el teu pas...
veig la desídia del temps
que s'arrossega entre nosaltres...
un mirall,
un mirall trencat...
tu,
el teu rostre,
la matinada,
les paraules
que són ombres del nostre ahir...

dimarts, 20 de juliol del 2010

62. Calla


Calla,
no diguis res,
deixa que la remor
del silenci
ens digui
les coses que s'han de dir...
paraules,
paraules eixutes,
frases que moriran
com mor
aquest tedi meu
que omple les nits i els records
amb la pluja argentada
del meu silenci...
calla,
no diguis res...

dissabte, 17 de juliol del 2010

61. L'ombra de Poe

Baltimore, 1849. El cos d'Edgar Allan Poe és enterrat en una tomba sense nom. El públic, la premsa i la pròpia família del cèlebre autor assumeixen la seva condició de borratxo amb un patètic final, però un apassionat admirador, un jove advocat, Quentin Clark, decideix arriscar-lo tot per a restituir el bon nom de Poe, descobrir el misteri que envolta els seus últims dies i desxifrar les estranyes circumstàncies de la seva mort. Inspirat pels relats de Poe, Clark intenta trobar a l'únic home que pot resoldre aquest estrany cas: la persona en la qual es va basar Poe para crear a l'infalible detectiu C. Auguste Dupin.

Amb l'aparició de dos candidats comença una competició sense igual per a desentranyar la mort de Poe i demostrar qui és el «veritable» Dupin. Clark es veurà embolicat en un duel d'intel·ligències, un remolí de misteri i literatura del qual només podrà escapar investigant.
Un thriller històric ple de suspens, una novel·la magistralment ambientada que il·lumina un fosc enigma de la història de la literatura: la mort d'Edgar Allan Poe. Sinistres conspiracions internacionals, una misteriosa dona o el tràfic d'esclaus en un Baltimore corrupte són alguns dels ingredients de la nova novel·la de Matthew Pearl, l'autor que va captivar a Donen Brown amb El club Dante, traduïda a trenta llengües i publicada en quaranta països.

Despert


Despert
miro passar les hores,
els jorns,
la rutina silenciosa
de ma vida...
despert
aixeco l'esguard,
una imatge,
l'idili de les paraules
que em recorden
que sóc l'ombra
del que vaig ésser,
un esguard,
dos ulls,
les lluernes
que nien al meu costat...
despert,
calladament,
el record
que sojorna dintre meu...

divendres, 16 de juliol del 2010

Més enllà d’Àngels i dimonis

Els magnicidis no resolts; l’expansionisme desmesurat d'Estats Units per tot el planeta; les guerres injustificades de l'Iraq, conflicte palestí-israelià sense resoldre's. Què passa amb el nostre món? Quina destinació ens espera; cap a on ens duu? Vivim en un món de lliure desplaçament geogràfic i virtual, veloç obtenció d'informació, admirables eines per a l'acompliment. Però, som lliures? Els nostres carrers no són segures a cap hora; les converses i activitats estan intervingudes; estem perdent el concepte de la vida familiar; les nostres llars van deixar de tenir parets; la nostra ment es va fer transparent? La injustícia i el crim estan instal·lats en el poder. Però qui ens governen i quina fi persegueixen? Els investigadors del tema parlen de la gran conspiració mundial amb origen en l'objectiu dels Illuminati, societat secreta que es va desenvolupar en el si de les altres dues: l'antiga Rosacreu i Masoneria fundada en 1723. Els Illuminati, institució laica per al progrés de la humanitat, es va fundar en 1776 pel masón Adam Weishaupt amb la finalitat d'instaurar un nou ordre mundial: fi de les religions, propietats, governs i nacions (un sol imperi), fi de la família (unió lliure i educació comunal dels fills). Oficialment la secta va perdurar només 11 anys; però els Illuminati es van incrustar secretament en les primeres dues, especialment en la masoneria, i van persistir en el seu objectiu: dominar el món. D'acord a les investigacions pertinents, l’híbrid de masó amb Illuminati va obtenir el poder necessari per a orquestrar la Independència d'Estats Units i plasmar en el bitllet de dòlar la inscripció Novas Ordo Seculorum, és a dir, el primer plantejament del nou ordre mundial. Els Illuminati i masons van estar també involucrats en la Revolució Francesa (1879); les invasions napoleòniques; la independència de Mèxic (1810); la insurrecció dels desembristes a Rússia en contra de l'absolutisme zarista (1825) i el posterior magnicidi perpetrat en la persona del zar Alejandro II; també en la Revolució Socialista (1917) a Rússia; les guerres mundials, caiguda del mur de Berlín, perestróyka i l'ensulsiada d'Unió Soviètica. Però el més sorprenent és que, segons els documents, les tres guerres mundials apareixen planejades anticipadament pels Illuminati masònics, encara més, existeix la impressionant coincidència entre el seu pla i el resultat històric real. El pla apareix en 1871 en la carta -d'Albert Pike (fundador de Ku Kux Klan) a Guiseppe Manzini (preceptor de Guiseppe Garibaldi), tots dos alts membres dels Illuminati- que es conserva actualment en el Museu Britànic de Londres. Així, per a la Primera Guerra Mundial es planeja enderrocar el zarisme rus es va fer realitat històrica en 1917- i transformar aquest país en una fortalesa socialista per a destruir governs i afeblir religions realitzat en els anys trenta. Per a la Segona Guerra Mundial es planeja aprofitar les incompatibilitats entre el nazisme i el sionisme per a l'establiment de l'Estat Sobirà d'Israel a Palestina va ser assolit en 1948, enfortiment i expansió del socialisme en la postguerra es va propagar a diversos països d'Europa, Àsia i Amèrica formant-se el camp socialista. Per a la Tercera Guerra Mundial es va planejar la creació del nou ordre mundial per mitjà de les diferències entre el sionisme i l'Islam: la seva destrucció mútua i esgotament físic, mental, espiritual i econòmic d'altres nacions per involucrar-se en aquesta lluita guerres contra Afganistan i L'Iraq, conflicte palestí-israelià sense solució, amenaça d'Estats Units a Iran. Pel que fa a les característiques del nou ordre hi ha més. En 1954 es funda Club de Bilderberg, cercle dels amos del món, i posteriorment el G8, grup secret integrat pels països més poderosos del món Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia, Canadà, Estats Units, Japó i des de 1997, Rússia. Des de llavors del club i del grup depèn la política global mundial, la designació de mandataris nacionals i la seva destitució per desobediència política. Per exemple, la tallant oposició a l'euro li va costar a Margaret Thatcher la carrera. En 1973 David Rockefeller funda Comissió Trilateral, l'així cridat consell de savis experimentats la finalitat dels quals és la creació del poderós bloc del primer món per a governar discretament les destinacions del segon i del tercer. Després del 11 de setembre del 2001 aquesta comissió va insistir en l'establiment d'un ordre internacional distint i, tot seguit, Bush es va proclamar líder universal de la democràcia i bel·ligerant mundial del terrorisme: neteja d'Afganistan i L'Iraq, revisions antiterrorisme per la CIA en els aeroports de Mèxic i altres països amb intervenció de converses telefòniques i Internet, etc. Aquesta és la llibertat ciutadana i la democràcia que ens oferix el nou ordre mundial En què acabarà la seva instauració? Segons el projecte dels Illuminati, seguirà la realització de la Tercera Guerra Mundial per a la destrucció total i simultània del cristianisme i de l'ateisme en nom d'acceptació de la doctrina pura de Llucifer com font de nova llum? S'imposarà aquesta llum a les ruïnes i els cadàvers o quedarà algú per a acatar-la? Regnarà Llucifer sobre el Món? O procedirà el que va anunciar l'Església a través del tercer secret de Fàtima: càstig diví per a la humanitat, unificació de tots els credos, ruïna de tots els països i els quals quedin, proclamaran novament a Déu Crist La cosa és que vivim el nou ordre mundial profetitzat per Adolf Hitler, Nelson Rockefeller, Jimmy Carter i els Bush, pare i fill.

dijous, 15 de juliol del 2010

Paraules


Llàgrimes que cauen,
plomes que volen,
versos trists
de tristesa absoluta...
paraules,
mínimes paraules,
frases que deiem
sense pensar...
paraules,
paraules...

Natura morta

La cambra buida,
damunt la taula
un got de vi
mig omplert,
llàgrimes,
recança,
uns versos que comencen
a néixer...
tan sols un got de vi,
més llàgrimes,
un llibre clos,
l’ombra d’un home
adormit,
ert,
potser mort...
tan sols un got de vi...

El papa oblidat


Títol: Calixt I, el papa oblidat
Autor: Gilbert Sinoué
638 pàgines
Edicions B
1994


Calixt tenia setze anys quan va ser arravassat violentament de la seva llar per una legió romana, que ho va transportar a la capital de l’imperi on va ser venut com a esclau. No obstant això, malgrat aquesta aclaparant realitat, la situació no arriba a ser la pitjor, doncs és comprat per un acabalat senador, a casa del qual els esclaus eren tractats amb inusual benevolència. És així que subtilment comença a desenvolupar-se un esquema de contrast que marcarà tota la història, ja que el protagonista anirà vivint adversitats de diferent intensitat, però en cadascuna d’elles sempre serà possible trobar una solució viable. El canvi que va significar passar de la llibertat dels camps de Sàrdica a la condició d’esclau en el mitjà de la tumultuosa Roma va resultar tan brutal per al nostre protagonista que al poc temps decideix i aconsegueix fugir-ne. En el breu rumb de la seva fugida, que acaba en els carrers de la ciutat, coneix a Flàvia, una adolescent abandonada (una alumna), juntament amb la qual acaba sent capturat per un tractant de blanques d’estar per casa. Aquesta breu, encara que intensa, aventura acaba quan tots dos són rescatats, i retornats com a esclaus, a la casa d’on originàriament havia escapat Calixt. A partir d’aquí les vivències del protagonista s’aniran carregant d’un dramatisme sense pausa. En mans d’un nou amo, Calixt sent renéixer la força de l’esperança, doncs en guanyar-se l’oportunitat de treballar explotant les seves qualitats intel·lectuals, obté la possibilitat de comprar la seva llibertat i la d’aquella a qui estima, Flàvia. No obstant això, la seva companya és denunciada i condemnada a mort per ser cristiana. Desolat, es convenç que ha d’emprendre la fugida definitiva, i així, valent-se dels seus recursos, i gràcies a enganys, assoleix fer-se d’un gran cabal de diners i realitzar la seva fugida. Radicat a Alexandria, Calixt s’instrueix en la doctrina cristiana, a la qual es converteix, i per la qual, acaba sent condemnat a les mines de Sardenya en ser descobert pels romans. Una vegada més la fortuna li somriu, doncs és alliberat per una ordre signada pel propi emperador Còmode. D’aquesta manera, i tornat a la llibertat, el nostre protagonista abraça definitivament la fe cristiana, fins a esdevenir sacerdot i posteriorment Vicari de Crist. Des d’aquesta posició de poder, i malgrat encarar molt dures crítiques, Calixt realitza una fervorosa tasca pastoral, desestimant el rigorisme opositor. Calixt I, El papa oblidat és una història que ens durà als temps de l’emperador Marc Aureli (el filòsof) i al del seu fill Còmode (el cruel), on reviurem una època en la qual professar una fe podria ser mortal, on enganyar podria donar fecunds resultats, i en la qual, com sempre, només es destaquen els aptes per a la Història. Finalment, encara que és possible considerar aquest llibre com una novel·la històrica, la veritat és que Gilbert Sinoué, per la composició dels personatges, ha assolit una novel·la on el gran protagonista és l’Amor. Que ho gaudeixin.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Sol estic amb la nit



Sol estic amb la nit,
la companya...
les aus volen de les meves mans,
una ombra,
un silenci,
un espai buit
omplen la meva enyorança...
sol estic amb la nit,
amb la pena d'estar viu,
d'esdevenir la malenconia,
el darrer estatge
de la memòria que no em deixa...
sol estic amb la nit,
amb la nit,
amb els teus records,
amb les plomes d'argent
que acaronen les meves llàgrimes...

dilluns, 12 de juliol del 2010

Em fa por la soledat


Em fa por la soledat
que arriba amb els anys,
el silenci que arriba
cada jorn,
cada hora,
els records que seran la rutina
d'una vida que s'apaga
a poc a poc,
fins que els meus ulls tan sols siguin
una vitrina que es clou,
dues ales mortes,
la foscor,
la callada pau
d'un nou estatge,
l'etern,
el definitiu...

diumenge, 11 de juliol del 2010

M'empaites


M'empaites,
m'ulles,
ets el botxí
que no em deixa en pau...
en pau?
en guerra!
en guerra amb la por
d'haver de recordar-te...
i com ho faig
per a oblidar-te?
m'empaites,
ho sé...
m'ulles,
m'ofegues
amb les paraules plenes de verí
que em fas dir...
m'empaites,
ho sé...

Un estel


Un estel
omplert de silenci
duu a les seves mans
les mans de la meva ànima…
un estel,
un petit estel,
silent,
callat,
adormit…
un estel
omplert d’oblit
duu als meus ulls
la memòria d’aquella
que no puc pas oblidar…

Amb mi hi és


Amb mi hi és…
un soroll,
tan sols una remor,
una lletania,
paraules que volen
com a aus cegues
cercant d’altres ales…

Vull ésser


Vull ésser la pau del riu,
el vesc adormit
que somnia amb la lluna,
amb el paisatge dels teus ulls
d'au trista,
de cel,
de mar,
de port en el silenci,
de manyac i d'oblit...
vull ésser els ulls de l'ahir,
la tarda que és melangia,
els arbres del bosc,
l'immens plany
dels pètals que cauen
a les meves mans…
vull ésser la teva esperança,
els versos que el vent
duu fins al teu tàlem…
vull ésser una pàgina,
un prec,
el jardí dels teus somnis,
la nit que em porta
lluny de tu,
de tu,
només de tu…

dissabte, 10 de juliol del 2010

Des del cel


Des del cel
la mar,
la meva mar,
mare nostrum
que es torna contra mi...
des del cel
l'infinit,
mots buits,
el paisatge ignot
que navego als meus somnis...

Canta, canta

Canta, canta...
cerca l'infinit,
la lluna,
un desig,
la lànguida cançó
que neix a la vall...
canta, canta...
tot és silenci,
capvespre,
una ploma que cau,
l'oblit que és ahir,
silenci,
murmuri,
tendresa...
canta, canta...

Lluna i sol


Dos rostres,
la lluna,
el sol,
un esguard furtiu,
la tendresa de dues mans
que s’entrelacen,
que travessen
el fons abisme de la llunyania...
no oblidis el jorn
que presagia la nit,
la nit que és enyorança,
primavera distant dels arbres
que enxampen albades
omplertes d’ombres,
ombres que són passat,
serenates que s’allunyen
del plomatge daurat
dels teus somnis...

divendres, 9 de juliol del 2010

Els ulls del silenci


La casa buida
brama a la nit...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
un nou silenci m’ofega...
són els ulls,
els ulls del silenci,
els ulls neguitosos de l’ànima...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
la casa buida
brama a la nit...
el silenci que és oblit,
la tragèdia sense fi,
la fi de la història que ens engalza,
que ens mossega l’ànima...

Una dona trista


Una dona trista,
la tristesa profunda
del silenci...
al seu esguard
hi ha una llàgrima,
tristesa d’un moment,
eternitat que agonitza,
paraula blanca
que cau a la buidor...
una dona trista,
la tristesa que vessa rius,
la tristesa que anega oblits,
la tristesa trista
de la meva tristesa
trista com el meu ahir...

Navegant


Navega la mar,
navegant...
vigila les hores,
zentinela...
l’horitzó t’espera
més enllà de les paraules,
més enllà de les esperances
que t’han portat
a les antipodes dels somnis...
tot jau dintre teu,
el vent t’arrossega,
la lluna és l’espill
de les teves mirades,
de l’antic gest
que s’enfonsa a la mar...
vigila les hores,
zentinela...
obre els ulls,
obre les ales,
vola com una ploma ferida,
com un abriüll sense punxes
que segueix els teus passos
com el pelegrí que cerca a Déu...

dijous, 8 de juliol del 2010

Maria dels Ángels


El temps
jau a les meves mans,
al silenci,
a les paraules
que semblen oblits
quan busco els teus ulls,
les teves mans,
el teu somrís,
i no et trobo...
la meva ànima
sembla un erm,
la soledat,
el desert,
l’agonia d’un ocell cec,
la darrera estació de la vida...

El teu nom


El teu nom
no s’escriu amb tinta,
el teu nom s’escriu amb tendresa,
amb pau,
amb llibertat,
amb el pinzell de Déu
inspirat pels teus àngels...
el teu nom és el nom
d’un somni,
dels meus jorns i esperances...

dimecres, 7 de juliol del 2010

Vol final


Mes ales se les endu el vent,

passa un núvol,

un gira-sol,

l’eterno recitar d’un poeta…

mes ales són d’aire,

són de gebre,

són esperança petita

d’un destí incert…

mes ales se les endu el vent…

em pesa aquesta desídia

de saber-me lliure i presoner

de la meva llibertat…

enyoro la meva gàbia,

la presó que neix a les teves mans,

a la pregona pau del teu cor…

mes ales se les endu el vent…

dimarts, 6 de juliol del 2010

En aquest viatge


Amb les maletes
carregades de solitud
emprenc el viatge sense tornada...
el silenci llunyà
de les ànimes errants
m’assenyalen el camí…
un reguer de sang
va deixant el meu pas marcit,
sóc una ombra penitent
que flagela amb mirades
els passos que em condueixen
fins al no-res d’aquest moment...
un ocell trist giravolta el meu cap,
dues lluernes em miren
des del llindar del meu ahir...
una ombra,
sols una ombra sóc,
una ombra d’espart
m’acompanya…
és la meva ànima,
la meva ànima enderrocada,
la meva ànima silenciosa,
l’ànima d’uns versos llunyans,
inacabats…
en aquest viatge estic sol,
amb la soledat dels qui pertanyen
a la seva pròpia misèria,
la misèria melangiosa
del paisatge erm dels ulls,
de les mans,
dels passos que són passat,
cançons distants,
espills trencats
a la vora d’aquest malson…
en aquest viatge estic sol...

Tarda trista


En silenci carrego amb ma soledat,
una trista ombra,
el record d’ulls i de mans,
el tendre evocar
d’una menuda alosa,
d’un somni amb plomes
que va decidir obrir
el seu camí…
en silenci arrossego mes cadenes,
la penúria d’aquestes llàgrimes meves
que plouen lentament
al camí que vaig deixant enrere...
i duc a la memòria
el rostre d’un petit àngel,
d’una tendra xicota
que és mon sol i ma lluna,
paraules que enlluernen mon ànima
en aquest infern de paper
que mes mans creen…
en silenciosa rutina
busco descobrir un nou viarany,
nous arbres,
noves esperances,
petites paraules
que siguin un refrigeri
per a mon ànima,
l’ànima cansada que m’arrossega
per les valls llunyanes del tedi,
de la llunyana tarda quan mos ulls
s’ompliren d’enyorança,
de la trista enyorança
de mon trist pas…
en silenci carrego amb ma soledat...
en silenci carrego amb mos malsons,
amb les enyorances…

Tres coses


Tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta:
el nom d’un àngel,
els ulls de la lluna
i el meu cor
esquinçat i solitari…
tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta...