dimarts, 6 de juliol de 2010

Tarda trista


En silenci carrego amb ma soledat,
una trista ombra,
el record d’ulls i de mans,
el tendre evocar
d’una menuda alosa,
d’un somni amb plomes
que va decidir obrir
el seu camí…
en silenci arrossego mes cadenes,
la penúria d’aquestes llàgrimes meves
que plouen lentament
al camí que vaig deixant enrere...
i duc a la memòria
el rostre d’un petit àngel,
d’una tendra xicota
que és mon sol i ma lluna,
paraules que enlluernen mon ànima
en aquest infern de paper
que mes mans creen…
en silenciosa rutina
busco descobrir un nou viarany,
nous arbres,
noves esperances,
petites paraules
que siguin un refrigeri
per a mon ànima,
l’ànima cansada que m’arrossega
per les valls llunyanes del tedi,
de la llunyana tarda quan mos ulls
s’ompliren d’enyorança,
de la trista enyorança
de mon trist pas…
en silenci carrego amb ma soledat...
en silenci carrego amb mos malsons,
amb les enyorances…

2 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

HOLA:

AHIR NO VAREIG POGUER COMENTAR.
LES POESIAS SON UN GRAN CONÇOL.
DE VEGADES ES EL DOLOR QUI LES INSPIRA,

SENSE AQUESTA TRISTA MUSA POTSER QUE NO SURTISSIN TAN BONIQUES.

EN EL CAMINET DE LE VIDA, HI HAN TANTES PEDRES, QUE ENCARE QUE FACIN MAL FAN DESPERTAR LA CONCIENCIA. PER AIXÒ A MIDA QUE ENS ANEM FEN GRANS, SI LE SAVEN SORTEJAR LA SABIDURIA TAMBÉ CREIX.

PERDONA SI MI "ENRROLLAT" MASSA.

UNA ABRAÇADA, Montserrat

J. F. Guíxols ha dit...

Estimada Montserrat,

No, crec que no t’has enrollat massa, com dius tu. M’ha semblat ben profunda la teva expresssió, d’una delicadesa i una saviesa abisal. M’alegro d’haver-me trobat a la zarza amb una persona tan sensible com tu. Merci-