dimarts, 6 de juliol de 2010

En aquest viatge


Amb les maletes
carregades de solitud
emprenc el viatge sense tornada...
el silenci llunyà
de les ànimes errants
m’assenyalen el camí…
un reguer de sang
va deixant el meu pas marcit,
sóc una ombra penitent
que flagela amb mirades
els passos que em condueixen
fins al no-res d’aquest moment...
un ocell trist giravolta el meu cap,
dues lluernes em miren
des del llindar del meu ahir...
una ombra,
sols una ombra sóc,
una ombra d’espart
m’acompanya…
és la meva ànima,
la meva ànima enderrocada,
la meva ànima silenciosa,
l’ànima d’uns versos llunyans,
inacabats…
en aquest viatge estic sol,
amb la soledat dels qui pertanyen
a la seva pròpia misèria,
la misèria melangiosa
del paisatge erm dels ulls,
de les mans,
dels passos que són passat,
cançons distants,
espills trencats
a la vora d’aquest malson…
en aquest viatge estic sol...

4 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

HOLA:
SAPS M´HE EMOCIONAT.

PERO SI TENS DOS ANGELS, DOS FILLES GUAPÍSSIMAS Y PER LA CARONA QUE TENE SEMBLE QUE SON MOLT BONES PERSONES. UNA ABRAÇADA, Montserrat

J. F. Guíxols ha dit...

Sí, has encertat en allò que em dius arran de les meves filletes. Dius que són dos ángels: de fet la més gran es diu Maria dels Àngels.
Una abraçada des del sud de sudamérica per a tu.

Pluma Roja ha dit...

Encantada de saludarte de nuevo, lástima que no entiendo lo que escribes, pero creo que ya te había dejado comentario.

Saludos cordiales, bienvenido.

J. F. Guíxols ha dit...

Sí, es una pena, siendo el catalán una lengua tan hermosa