90. Al teu ocàs

 

Al teu ocàs

s’adormen les esperances

i els oblits...

sé que el teu rostre

és una llunyana música

de Vivaldi,

una serenata nocturna

que canta l’ahir

com a dolça remembrança...

sé que el teu nom

és una espiga madura,

un silenci obert

a l’oberta fusta

dels boscos que no ploro...

sé que la teva ombra

amaga tresors màgics,

records daurats

enarborant el silenci

dels poetes

com a veus adormides

als brocals

d’una absència...

89. Amagues la nit

Amagues la nit
dels meus ulls,
obres el silernci
amb una llarga cançó
que em parla d'enyorança,
que em diu
que no ets de ningú,
que les teves man amanyaguen
la nit,
la nit que em negues,
el silenci,
la melangia,
aquesta tristesa
que lliga les històries...

88. Un cos esquinçat

Un cos esquinçat,
un arbre corcat,
el verd record
de les pàgines grogues
que s’esmunyen
pas a pas...
oblida que la vida
és un oblit,
un paisatge erm,
el bosc de les paraules
que s’aniran a veure
com fina el Sol...

87. Absències

La meva ànima
no sap d'absències
quan li demanen
per tu...
quan li demanen
per tu
que ets la lluna
que neix
al meu cor,
per tu
que ets la paraula
gloriòsa
del meu passat
més bonic...

86. Com tantes vegades

Com tantes vegades
el silenci és sols la porta
que s'obre per a dir el teu nom,
per a dur-te,
per a beure de la teva memòria...
com tantes vegades
cinsello la teva imatge
amb les mans gastades,
amb la presència inefable
de dos ulls,
de dues ales,
de dues llàgrimes...
com tantes vegades...

85. Orfenesa

Jo no em dic com tu em dius,
jo no sóc el mateix,
sóc ombres,
tenebres,
un esperit rebel
que lluita amb la nit,
que perd cada batalla,
que s’afanya en les paraules,
que dibuixa ales i somnis,
que creu en tu,
només en tu...
jo no sóc el que tu veus,
jo no sóc un home,
sóc el desert,
la prada,
la foscor que s’amaga
al fons del pou...
jo no sóc el que apareix
al mirall,
sóc un terratremol d’idees,
lletres que davallen,
el somrís perdut
d’un nigromant...
jo ja no escrit,
ja no ploro,
ja no dic res,
sols sóc l’eternitat
d’una paraula buida,
d’un silenci que cerca altres silencis,
d’una alosa perduda,
d’una torxa ences,
del record que em fa badar
de port en port,
tombant les imatges,
els universos,
l’ahir de la darrera vida...

84. Paisatge d'or amb tu

Tinc l’anhèl de recòrrer
les petjades del teu vent,
el so de l’oratge
que bufa el teu nom...
tinc la vida per davant
i te la vull lliurar,
que aquestes mans meves
siguin espills i corones,
flors que facin jardins,
paraules que diguin el teu nom
a les darrers orenetes
que ja han plegat...
vull sentir els teus ulls,
que tot sigui una oda,
una cant ple de formosor,
la tristesa que plegui capbaixa
reconeixent la seva desfeta...
deixa’m anar amb tu,
deixa’m esdevenir el jardiner
que recrei el teu rostre
a cada estel,
a les muntanyes...
vull que les dones de tot el món
restin geloses,
ignorants de la veritat,
que tu ets la joia més petita,
la més formosa que deso
cor endins,
petita lluerna dels ulls de lluna...
t’escric aquestes paraules
amb el cor a la mà,
amb la tendresa que faig servir
com a pluma,
amb l’enyorança que em fa respirar,
amb el record que em fa viure,
amb el meu cor neguitós de pare...

83. Tots plegats a la nit

Hi havem molts, molts la veritat, que caminem per la vida amb la soledat com a única companya, gairebé convençuts que l'espècie humana va fins al precipici. Dic gairebé convençuts perquè hi ha algunes excepcions. Una d'elles es pot sentir des del cor a travès de les ones radials d'un programa que no té igual. Es diu "Tots plegats a la nit" i s'emet per la Ràdio Agricultura de Santiago de Xile.

És un d'aquests tresors que s'amaguen més enllà dels economistes i "entesos" de la comunicació. Es pot escoltat de dilluns a diventres entre dos quarts d'onze de la nit fins a la mitja-nit.

Personalment em fa sentir que no estic sol en aquest món. Hi trobo amistats, poesia, gent sensible de tota mena d'edat, tots barrejats però units per les coses que són de debò importants. En fi, és una d'aquelles joies que de tant en tant ens fan sentir vius.

La seva hoste és la senyoreta Gladys Barriga, un ésser humà de debò, una xilena trempada, maca i d'una sensibilitat única, que és molt estranya de trobar en aquestes contrades del sud del món.

82. Trenta i quinze

Avui,
quan la vida em troba
ple de vida
sembla que la meva orfenesa
és l’única certitut...
soledat,
presència absoluta
de silencis,
d’ombres,
de paraules engabiades
cor endins...
avui,
quan tot sembla sol
sóc pluja i neu,
el paisatge del meu hivern
etern,
melangiós,
el de sempre...
avui quan la vida em troba...

81. Els catalans a Xile

Els catalans de Santiago de Xile, en començar el segle XX, eren ja nombrosos. Les seves fàbriques havien obert ampla bretxa en el treball manipulador del país. Els seus magatzems i tendes havien enriquit a no pocs. Els obrers tampoc escassejaven. Diversos intel·lectuals dedicats a la ploma o a les professions liberals es distingien a la ciutat, honrant amb la seva actuació tècnica el nom de Catalunya.

Va ser llavors quan d'un dels grups catalans que tenien, per diversos motius, tractes més o menys estrets, va sortir la idea de constituir un centre comú, que, reunint a quants tenien el mateix origen i parlaven la mateixa llengua, els unís en associació que fos nucli d'activitats en sentit patriòtic i alhora de distracció per als associats. La idea va condir ràpidament. I en la tarda del 21 d'octubre de 1906 es reunien per vegada primera els organitzadors en els salons del diari El Mercuri, la proposta del qual va ser acollida pels assistents amb gran entusiasme.

En l'acta de fundació es llegeixen les següents paraules:

Considerant que la colònia catalana de Santiago és suficientment nombrosa, i comptant amb elements caracteritzats i de vàlua, es proposa la creació d'un centre català -que podria cridar-se Centri Català- que tindrà per només objecto el reunir a tots els catalans sota un mateix sostre, amb la fi exclusiva de procurar-nos instrucció i cultura, al mateix temps que la distracció moral que tot ser necessita, de manera que ens recordi les nobles tradicions de nostra volguda i enyorada terra. Romandrem allunyats de la política, sense odis ni exclusivismes per a ningú, respectant tota idea social o religiosa. En una paraula, volem que el naixent CENTRE CATALÀ sigui la casa familiar on tots els catalans es puguin acollir.