85. Orfenesa

Jo no em dic com tu em dius,
jo no sóc el mateix,
sóc ombres,
tenebres,
un esperit rebel
que lluita amb la nit,
que perd cada batalla,
que s’afanya en les paraules,
que dibuixa ales i somnis,
que creu en tu,
només en tu...
jo no sóc el que tu veus,
jo no sóc un home,
sóc el desert,
la prada,
la foscor que s’amaga
al fons del pou...
jo no sóc el que apareix
al mirall,
sóc un terratremol d’idees,
lletres que davallen,
el somrís perdut
d’un nigromant...
jo ja no escrit,
ja no ploro,
ja no dic res,
sols sóc l’eternitat
d’una paraula buida,
d’un silenci que cerca altres silencis,
d’una alosa perduda,
d’una torxa ences,
del record que em fa badar
de port en port,
tombant les imatges,
els universos,
l’ahir de la darrera vida...

84. Paisatge d'or amb tu

Tinc l’anhèl de recòrrer
les petjades del teu vent,
el so de l’oratge
que bufa el teu nom...
tinc la vida per davant
i te la vull lliurar,
que aquestes mans meves
siguin espills i corones,
flors que facin jardins,
paraules que diguin el teu nom
a les darrers orenetes
que ja han plegat...
vull sentir els teus ulls,
que tot sigui una oda,
una cant ple de formosor,
la tristesa que plegui capbaixa
reconeixent la seva desfeta...
deixa’m anar amb tu,
deixa’m esdevenir el jardiner
que recrei el teu rostre
a cada estel,
a les muntanyes...
vull que les dones de tot el món
restin geloses,
ignorants de la veritat,
que tu ets la joia més petita,
la més formosa que deso
cor endins,
petita lluerna dels ulls de lluna...
t’escric aquestes paraules
amb el cor a la mà,
amb la tendresa que faig servir
com a pluma,
amb l’enyorança que em fa respirar,
amb el record que em fa viure,
amb el meu cor neguitós de pare...

83. Tots plegats a la nit

Hi havem molts, molts la veritat, que caminem per la vida amb la soledat com a única companya, gairebé convençuts que l'espècie humana va fins al precipici. Dic gairebé convençuts perquè hi ha algunes excepcions. Una d'elles es pot sentir des del cor a travès de les ones radials d'un programa que no té igual. Es diu "Tots plegats a la nit" i s'emet per la Ràdio Agricultura de Santiago de Xile.

És un d'aquests tresors que s'amaguen més enllà dels economistes i "entesos" de la comunicació. Es pot escoltat de dilluns a diventres entre dos quarts d'onze de la nit fins a la mitja-nit.

Personalment em fa sentir que no estic sol en aquest món. Hi trobo amistats, poesia, gent sensible de tota mena d'edat, tots barrejats però units per les coses que són de debò importants. En fi, és una d'aquelles joies que de tant en tant ens fan sentir vius.

La seva hoste és la senyoreta Gladys Barriga, un ésser humà de debò, una xilena trempada, maca i d'una sensibilitat única, que és molt estranya de trobar en aquestes contrades del sud del món.

82. Trenta i quinze

Avui,
quan la vida em troba
ple de vida
sembla que la meva orfenesa
és l’única certitut...
soledat,
presència absoluta
de silencis,
d’ombres,
de paraules engabiades
cor endins...
avui,
quan tot sembla sol
sóc pluja i neu,
el paisatge del meu hivern
etern,
melangiós,
el de sempre...
avui quan la vida em troba...