81. Els catalans a Xile

Els catalans de Santiago de Xile, en començar el segle XX, eren ja nombrosos. Les seves fàbriques havien obert ampla bretxa en el treball manipulador del país. Els seus magatzems i tendes havien enriquit a no pocs. Els obrers tampoc escassejaven. Diversos intel·lectuals dedicats a la ploma o a les professions liberals es distingien a la ciutat, honrant amb la seva actuació tècnica el nom de Catalunya.

Va ser llavors quan d'un dels grups catalans que tenien, per diversos motius, tractes més o menys estrets, va sortir la idea de constituir un centre comú, que, reunint a quants tenien el mateix origen i parlaven la mateixa llengua, els unís en associació que fos nucli d'activitats en sentit patriòtic i alhora de distracció per als associats. La idea va condir ràpidament. I en la tarda del 21 d'octubre de 1906 es reunien per vegada primera els organitzadors en els salons del diari El Mercuri, la proposta del qual va ser acollida pels assistents amb gran entusiasme.

En l'acta de fundació es llegeixen les següents paraules:

Considerant que la colònia catalana de Santiago és suficientment nombrosa, i comptant amb elements caracteritzats i de vàlua, es proposa la creació d'un centre català -que podria cridar-se Centri Català- que tindrà per només objecto el reunir a tots els catalans sota un mateix sostre, amb la fi exclusiva de procurar-nos instrucció i cultura, al mateix temps que la distracció moral que tot ser necessita, de manera que ens recordi les nobles tradicions de nostra volguda i enyorada terra. Romandrem allunyats de la política, sense odis ni exclusivismes per a ningú, respectant tota idea social o religiosa. En una paraula, volem que el naixent CENTRE CATALÀ sigui la casa familiar on tots els catalans es puguin acollir.

79. Pallars Sobirà

El poblament del Pallars es remunta a la prehistòria, de la que ens han arribat nombrosos testimonis en forma de monuments megalítics.
La presència romana sembla que no hi fou gaire intensa, a diferència de la Vall d'Aran, tot i que les darreres troballes arqueològiques comencen a indicar el contrari.
Ja en època medieval i a partir de la desarticulació del món romà, foren les comunitats muntanyenques les que explotaren els recursos de la muntanya.
En els temps de les invasions musulmanes, el territori fou sotmès a poca cosa més que al pagament de tributs o impostos territorials.
Després de la conquesta i el domini dels comtes de Tolosa, s'inicià la casa comtal del Pallars, que seria la més longeva de tots els comtats catalans i que s'acabaria l'any 1487 amb la caiguda del castell de València d'Àneu i la fi del domini d'Hug Roger III.
La crisi general de l'ordre feudal té la seva continuïtat en l'edat moderna i en la transformació del comtat pallarés en un marquesat en mans de la casa dels Cardona. Aquest marquesat coexistia amb diversos senyorius, però tots plegats formaven part d'una estructura superior, reial, que serà la sotsvegueria de Pallars i que al segle XVIII es convertirà en el corregiment de Talarn.
Des de finals del segles XVIII fins al 1870 la població creix fins a arribar al seu sostre demogràfic de 20.348 habitants l'any 1860.
A partir del 1870 i fins al 1910 hi ha una crisi de l'economia de subsistència que hi havia hagut fins aquell moment i comença una davallada demogràfica i econòmica a causa de la desamortització civil de Madoz, la mala climatologia i l'arribada de la fil·loxera, entre d'altres.
Des del 1910 fins al 1960, i a causa de la implantació de les hidroelèctriques, s'inicia un procés de modernització de la societat tradicional, truncada per la guerra civil i la postguerra.
Des del 1960 fins al 1980 la comarca pateix una segona crisi provocada per la mecanització del camp i la industrialització de les ciutats, que duran el Pallars a una nova davallada demogràfica fins al punt de quedar-se sense la meitat de la població (5.247 habitants).