Després de molt de temps sense escriure en aquest lloc torno a finalitzar la història de la meva arribada a l'Equador. Com havia dit, a l'arribar al lloc de treball del meu pare aquest no estava. Què faríem? Estàvem la meva mare, els meus dos germans, la meva germana, el taxista i jo. No quedava més que esperar... i vam esperar... i vam esperar... i seguim esperant.
Va passar una hora llarguíssima fins que va arribar un funcionari del periòdic. Una excel·lent persona. Quan la meva mare li va explicar qui érem aquest senyor no ho va dubtar. Va pagar de la seva pròpia butxaca el que se li devia al taxista i ens va fer passar a l'edifici. A l'estona va arribar el meu pare. Imagineu-vos l'alegria de tots nosaltres.
Una vegada instal·lats a la casa que el meu pare llogava em va demanar que l'acompanyés a comprar a una ferreteria i, una vegada en aquest local, va ser la primera vegada que un equatorià em va dirigir algunes paraules. La senyora encarregada del negoci em va saludar molt amablement per a després afegir: - Y se enseña el huambrito? Per a mi això no era castellà. Almenys, distava molt de l'espanyol de Xile al que estava acostumat. Vaig mirar contrariat al meu pare, qui va somriure abans de traduir-me: - T'està preguntant si t'acostumes al teu nou país.
Així, d'aquesta manera, em vaig anar adonant que els equatorians utilitzen alguns verbs de manera diferent a com ho fem a Xile. En aquest cas, ensenyar vol dir acostumar-se. Huambrito vol dir jovenet, vailet. Fou tota una experiència aquests tres anys en terres equatorianes. Em va deixar una pregona petjada aquest bell país andí, a tal punt que Equador i Catalunya competeixen entre ells per a tenir el segon lloc en el meu cor.
Una cosa que se m'ha oblidat de dir és que la situació produïda a l'aeroport i el posterior viatge a Riobamba, motivat pel fet de no saber a què ens enfrontàvem, fou una situació molt angoixant per a mi. Avui dic que, fins i tot, va ser molt injust tot. Jo només tenia deu anys i vaig haver de ser el braç dret de la meva mare.
Ningú m'ho va demanar però ho vaig assumir. Això és el que de vegades li he comentat a la meva filla María dels Àngels. Quina cosa? Pel que sembla els fills priimogénits tenim un xip incorporat que ens fa sentir-nos responsables dels nostres germans petits. A ella, com a mi en el seu temps, la seva mare li diu , com la meva a mi m'ho deia, sigues exemple per a la teva germana petita, i això que només es duen per un any, la mateixa diferència que tinc amb el germà que em segueix en edat i a qui se suposa havia de cuidar.