85. Orfenesa

Jo no em dic com tu em dius,
jo no sóc el mateix,
sóc ombres,
tenebres,
un esperit rebel
que lluita amb la nit,
que perd cada batalla,
que s’afanya en les paraules,
que dibuixa ales i somnis,
que creu en tu,
només en tu...
jo no sóc el que tu veus,
jo no sóc un home,
sóc el desert,
la prada,
la foscor que s’amaga
al fons del pou...
jo no sóc el que apareix
al mirall,
sóc un terratremol d’idees,
lletres que davallen,
el somrís perdut
d’un nigromant...
jo ja no escrit,
ja no ploro,
ja no dic res,
sols sóc l’eternitat
d’una paraula buida,
d’un silenci que cerca altres silencis,
d’una alosa perduda,
d’una torxa ences,
del record que em fa badar
de port en port,
tombant les imatges,
els universos,
l’ahir de la darrera vida...

84. Paisatge d'or amb tu

Tinc l’anhèl de recòrrer
les petjades del teu vent,
el so de l’oratge
que bufa el teu nom...
tinc la vida per davant
i te la vull lliurar,
que aquestes mans meves
siguin espills i corones,
flors que facin jardins,
paraules que diguin el teu nom
a les darrers orenetes
que ja han plegat...
vull sentir els teus ulls,
que tot sigui una oda,
una cant ple de formosor,
la tristesa que plegui capbaixa
reconeixent la seva desfeta...
deixa’m anar amb tu,
deixa’m esdevenir el jardiner
que recrei el teu rostre
a cada estel,
a les muntanyes...
vull que les dones de tot el món
restin geloses,
ignorants de la veritat,
que tu ets la joia més petita,
la més formosa que deso
cor endins,
petita lluerna dels ulls de lluna...
t’escric aquestes paraules
amb el cor a la mà,
amb la tendresa que faig servir
com a pluma,
amb l’enyorança que em fa respirar,
amb el record que em fa viure,
amb el meu cor neguitós de pare...

83. Tots plegats a la nit

Hi havem molts, molts la veritat, que caminem per la vida amb la soledat com a única companya, gairebé convençuts que l'espècie humana va fins al precipici. Dic gairebé convençuts perquè hi ha algunes excepcions. Una d'elles es pot sentir des del cor a travès de les ones radials d'un programa que no té igual. Es diu "Tots plegats a la nit" i s'emet per la Ràdio Agricultura de Santiago de Xile.

És un d'aquests tresors que s'amaguen més enllà dels economistes i "entesos" de la comunicació. Es pot escoltat de dilluns a diventres entre dos quarts d'onze de la nit fins a la mitja-nit.

Personalment em fa sentir que no estic sol en aquest món. Hi trobo amistats, poesia, gent sensible de tota mena d'edat, tots barrejats però units per les coses que són de debò importants. En fi, és una d'aquelles joies que de tant en tant ens fan sentir vius.

La seva hoste és la senyoreta Gladys Barriga, un ésser humà de debò, una xilena trempada, maca i d'una sensibilitat única, que és molt estranya de trobar en aquestes contrades del sud del món.

82. Trenta i quinze

Avui,
quan la vida em troba
ple de vida
sembla que la meva orfenesa
és l’única certitut...
soledat,
presència absoluta
de silencis,
d’ombres,
de paraules engabiades
cor endins...
avui,
quan tot sembla sol
sóc pluja i neu,
el paisatge del meu hivern
etern,
melangiós,
el de sempre...
avui quan la vida em troba...

81. Els catalans a Xile

Els catalans de Santiago de Xile, en començar el segle XX, eren ja nombrosos. Les seves fàbriques havien obert ampla bretxa en el treball manipulador del país. Els seus magatzems i tendes havien enriquit a no pocs. Els obrers tampoc escassejaven. Diversos intel·lectuals dedicats a la ploma o a les professions liberals es distingien a la ciutat, honrant amb la seva actuació tècnica el nom de Catalunya.

Va ser llavors quan d'un dels grups catalans que tenien, per diversos motius, tractes més o menys estrets, va sortir la idea de constituir un centre comú, que, reunint a quants tenien el mateix origen i parlaven la mateixa llengua, els unís en associació que fos nucli d'activitats en sentit patriòtic i alhora de distracció per als associats. La idea va condir ràpidament. I en la tarda del 21 d'octubre de 1906 es reunien per vegada primera els organitzadors en els salons del diari El Mercuri, la proposta del qual va ser acollida pels assistents amb gran entusiasme.

En l'acta de fundació es llegeixen les següents paraules:

Considerant que la colònia catalana de Santiago és suficientment nombrosa, i comptant amb elements caracteritzats i de vàlua, es proposa la creació d'un centre català -que podria cridar-se Centri Català- que tindrà per només objecto el reunir a tots els catalans sota un mateix sostre, amb la fi exclusiva de procurar-nos instrucció i cultura, al mateix temps que la distracció moral que tot ser necessita, de manera que ens recordi les nobles tradicions de nostra volguda i enyorada terra. Romandrem allunyats de la política, sense odis ni exclusivismes per a ningú, respectant tota idea social o religiosa. En una paraula, volem que el naixent CENTRE CATALÀ sigui la casa familiar on tots els catalans es puguin acollir.

80. Neix el jorn

Neix el jorn
en mon ànima...
una esperança,
la pluja que cau,
el silenci
que em volta...
neix el jorn
en mon ànima...

79. Pallars Sobirà

El poblament del Pallars es remunta a la prehistòria, de la que ens han arribat nombrosos testimonis en forma de monuments megalítics.
La presència romana sembla que no hi fou gaire intensa, a diferència de la Vall d'Aran, tot i que les darreres troballes arqueològiques comencen a indicar el contrari.
Ja en època medieval i a partir de la desarticulació del món romà, foren les comunitats muntanyenques les que explotaren els recursos de la muntanya.
En els temps de les invasions musulmanes, el territori fou sotmès a poca cosa més que al pagament de tributs o impostos territorials.
Després de la conquesta i el domini dels comtes de Tolosa, s'inicià la casa comtal del Pallars, que seria la més longeva de tots els comtats catalans i que s'acabaria l'any 1487 amb la caiguda del castell de València d'Àneu i la fi del domini d'Hug Roger III.
La crisi general de l'ordre feudal té la seva continuïtat en l'edat moderna i en la transformació del comtat pallarés en un marquesat en mans de la casa dels Cardona. Aquest marquesat coexistia amb diversos senyorius, però tots plegats formaven part d'una estructura superior, reial, que serà la sotsvegueria de Pallars i que al segle XVIII es convertirà en el corregiment de Talarn.
Des de finals del segles XVIII fins al 1870 la població creix fins a arribar al seu sostre demogràfic de 20.348 habitants l'any 1860.
A partir del 1870 i fins al 1910 hi ha una crisi de l'economia de subsistència que hi havia hagut fins aquell moment i comença una davallada demogràfica i econòmica a causa de la desamortització civil de Madoz, la mala climatologia i l'arribada de la fil·loxera, entre d'altres.
Des del 1910 fins al 1960, i a causa de la implantació de les hidroelèctriques, s'inicia un procés de modernització de la societat tradicional, truncada per la guerra civil i la postguerra.
Des del 1960 fins al 1980 la comarca pateix una segona crisi provocada per la mecanització del camp i la industrialització de les ciutats, que duran el Pallars a una nova davallada demogràfica fins al punt de quedar-se sense la meitat de la població (5.247 habitants).

78. Tinc un somni

Tinc un somni,
un anhel,
l’esperança
de tornar a veure
els teus ulls...
potser el somni
sia mentida,
un recórrer els viaranys del temps
sense assolir el premi...
tinc un somni,
el deler de sentir
una altra vegada
el so del teu nom,
els batecs del teu cor...

77. Els ulls de les meves filles

Els ulls de les meves filles
són el cel de cada jorn,
la lluna,
la melangia,
l’esperança de viure,
el silenci de la tarda
que s’allunya...
els ulls de les meves filles
són petites gotes de rosada
que fan de cada somni
un nou renéixer,
una diada,
una festa enmig del cor...

76. Avui no sé qui sóc

Avui no sé qui sóc,
Una llum,
l'ombra eterna del meu ahir,
l'home que vaig ésser,
no ho sé pas...
avui no sé qui sóc,
capbaix
veig passar els jorns,
les hores,
l'eternitat que rellisca
pels meus somnis...
avui no sé qui sóc...