dimarts, 22 de maig del 2012

90. Al teu ocàs

 

Al teu ocàs

s’adormen les esperances
i els oblits...
sé que el teu rostre
és una llunyana música
de Vivaldi,
una serenata nocturna
que canta l’ahir
com a dolça remembrança...
sé que el teu nom
és una espiga madura,
un silenci obert
a l’oberta fusta
dels boscos que no ploro...
sé que la teva ombra
amaga tresors màgics,
records daurats
enarborant el silenci
dels poetes
com a veus adormides
als brocals
d’una absència...

1 comentari:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

No saps l´alegria qyue m´es donat al veurer aquest nou Post.
Tant que vals!.

Reb una abraçada desde Valencia, Montserrat