Tot comença a Galícia, a l'hivern 1967-68. El duet havia anat a complir un contracte en una sala de festes a Orense, i el dia que havien de tornar a Madrid, va caure una nevada antològica. Si no hagués nevat aquell diumenge, no hauria existit el "La La La", perquè la sort va fer que després de jugar a les cartes amb alguns dels músics a l'hotel per passar l'estona, decidissin anar a assajar i provar de fer alguna cosa amb la guitarra, alguna cançó nova, com acostumaven. Ramón toca, i Manolo comença a taral·lejar alguna cosa, surten una melodia i unes harmonies interessants, i alguna cosa comença a prendre forma. La tornada queda decidida, i a Ramón li agrada que es quedi de leit motiv "La La La".En tornar a Espanya, els ve a esperar el seu mànager de llavors, José Mª Lasso de la Vega, i els explicacompta que haurien d'intentar fer una cançó per presentar a la preselecció que feia TVE per elegir una cançó que representés Espanya en Eurovisió. Bo, fantàstic, tenim algunes idees, li van dir. Van quedar a trobar-se a Barcelona, on el Duet actuava en un local del carrer Sarriá, per escoltar la cançó.Lasso de la Vega, que cal dir que també era mànager de Joan Manuel Serrat (Ramón, amic del "Nano", s'ho havia recomanat i presentat feia alguns anys), apareix allà una nit amb Serrat, i abans de sortir a actuar, al camerino, demana a Manolo i a Ramón, que els ensenyin la cançó que parlaven i que havien iniciat en Orense. El Duet la canta, i li agrada a Joan Manuel i sens dubte a José Mª Lasso.Lasso de la Vega, home pràctic i molt intel·ligent, matava així dos ocells d'un tret: un dels seus artistes feia la cançó, i l'altre la cantava. Llavors sorgeix: bo I la lletra? No té encara. Lasso diu "Tengo una idea: Vosaltres feu la música, i que sigui "el Nano" que faci la lletra, la canti, i la presentem així a Televisió".Així van quedar les coses. Faltarien probablement algunes setmanes perquè acabés el termini de presentació de la cançó a TVE, i hi havia temps. Bé, doncs no tant. Arriba la setmana de presentar la cançó, Joan Manuel no havia fet la lletra, arriba el dia abans, i tampoc. Manolo i Ramón, que no volen perdre aquesta oportunitat, comencen a treballar molt de pressa, i Manolo acaba una lletra que pensa serà provisional: "Jo canto al matí... que veu la meva joventut... ". Es van dir: "La presentarem i si TVE l'elegeix, ningú no s'oposarà que Joan Manuel canviï el que vulgui de la lletra o faci una de nova".El jurat que havia d'elegir la cançó que representarà Espanya, presidit pel Sr. Arthur Kaps, és unànime, i vota la cançó La La La com a pròxima representant d'Espanya. Quan Lasso diu a TVE que Joan Manuel estaria disposat a cantar-la en Eurovisió, la cosa és clara. Manolo i Ramón es feliciten, en espera de que Joan Manuel decideixi el que vol fer amb la lletra.Però malgrat que ho intenta, la lletra en castellà se li resisteix a Joan Manuel, i fa, en canvi, un text en català del qual ha quedat molt satisfet.Arthur Kaps ha aconseguit, gràcies a seu bo fer que l'arranjamentreparació de la cançó ho faci un bon amic seu, Bert Kaempfert, genial autor de la música de "Strangers in the night" de Frank Sinatra. Les coses comencen a sortir realment bé, això marxa.Zafiro decideix anar a gravar Itàlia, a Milà, on ha gravat JMS últimament, i allà van tots: gent de la companyia de discs, Juan Manuel Serrat, José Mª Lasso, Juan Carlos Calderón que dirigirà l'enregistrament, i Manolo i Ramón són convidats també. Es grava el "La La La" en català i castellà. Tot el món és feliç, i molt animat, perquè anirem a Eurovisió amb algun que un altre as a la màniga. Un cantant extraordinari i de gran èxit, una cançó moderna i fàcil, un arranjamentreparació excepcional... tot està preparat per a l'èxit.Ramón recorda que aquest dia havia anat a menjar a la seva casa José Mª Lasso "li agradava la sopa d'olla que feia la meva mare", abans d'anar-se'n a la tarda a París per anar a veure JMS que estava promocionant allà la cançó. Estaven veient el Telenotícies, i la bomba salta. Juan Manuel Serrat ha fet saber que no anirà a Eurovisió si no és cantant el "La La La" en català. Evidentment, l'estatal TVE no se n'anava a achantar. En un comunicat oficial, el locutor, desqualifica el cantant.Encara que TVE s'esquinça les vestidures oficialment, ha de seguir endavant; falten pocs dies i algú ha de cantar el "La La La". Es remenen diversos noms, i fins i tot el director de TVE en aquell moment, Juan José Rosón, cridatruca Manolo i Ramón i els prevé perquè estiguin preparats, perquè podrien ser cridats a cantar la cançó a Londres. Però la companyia Zafiro, que ja ha fet grans inversions, lluita, i proposa una altra artista de la seva mateixa companyia, Massiel, la qual es troba a Mèxic actuant. Es posen en contacte amb ella, i arreglen tot ràpidament. Massiel ve a Espanya tot seguit, escolta la cançó, l'aprèn, s'adapta l'arranjamentreparació de Bert Kaempfert al seu to de veu, i es grava en els Estudis Kirios de Madrid. Manolo i Ramón estan allà, així com el mestre Ibarbia que dirigeix l'orquestra. Tot queda bé, i ja res mes resta anar a Londres.El dia del Festival, Massiel surt a cantar posant tota la seva ànima, i rep un aplaudiment apoteòsic, el millor mai a un representant espanyol. Després arriben les votacions, i per primera vegada, i a la meca del pop mundial, guanyen Massiel comcom a cantant i Manuel de la Calva i Ramón Arcusa com autors de seu "La La La" el trofeu preat que havia estat inabastable fins llavors per als representants espanyols.
Pirque en llengua mapunxe vol dir home de la terra. S’ubica a 20 km. de Santiago de Xile, a la vora del riu Maipo, el qual neix dels contraforts muntanyencs i té una temperatura anual de 14º C. S’hi poden trobar centres de recreació, atractius arquitectònics com l'església La Puntilla, la parròquia del Santíssim Sagrament de Pirque i El Crist Negre. També és possible visitar els vinyers més prestigiosos del país, centres artesanals i curses de rodeo.
Baltimore, 1849. El cos d'Edgar Allan Poe és enterrat en una tomba sense nom. El públic, la premsa i la pròpia família del cèlebre autor assumeixen la seva condició de borratxo amb un patètic final, però un apassionat admirador, un jove advocat, Quentin Clark, decideix arriscar-lo tot per a restituir el bon nom de Poe, descobrir el misteri que envolta els seus últims dies i desxifrar les estranyes circumstàncies de la seva mort. Inspirat pels relats de Poe, Clark intenta trobar a l'únic home que pot resoldre aquest estrany cas: la persona en la qual es va basar Poe para crear a l'infalible detectiu C. Auguste Dupin.