dimecres, 8 de desembre del 2010

84. Paisatge d'or amb tu


Tinc l’anhèl de recòrrer
les petjades del teu vent,
el so de l’oratge
que bufa el teu nom...
tinc la vida per davant
i te la vull lliurar,
que aquestes mans meves
siguin espills i corones,
flors que facin jardins,
paraules que diguin el teu nom
a les darrers orenetes
que ja han plegat...
vull sentir els teus ulls,
que tot sigui una oda,
una cant ple de formosor,
la tristesa que plegui capbaixa
reconeixent la seva desfeta...
deixa’m anar amb tu,
deixa’m esdevenir el jardiner
que recrei el teu rostre
a cada estel,
a les muntanyes...
vull que les dones de tot el món
restin geloses,
ignorants de la veritat,
que tu ets la joia més petita,
la més formosa que deso
cor endins,
petita lluerna dels ulls de lluna...
t’escric aquestes paraules
amb el cor a la mà,
amb la tendresa que faig servir
com a pluma,
amb l’enyorança que em fa respirar,
amb el record que em fa viure,
amb el meu cor neguitós de pare...

2 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

I jo m´emocionat, i les llágrimes en brotat del meus ulls, mentres llegia el teu sentit Poema de pare.

Una abraçada, Montserrat

Joan Figueres i Guíxols ha dit...

És que la Panxi és una noia ben especial