diumenge, 5 de desembre del 2010

82. Trenta i quinze


Avui,
quan la vida em troba
ple de vida
sembla que la meva orfenesa
és l’única certitut...
soledat,
presència absoluta
de silencis,
d’ombres,
de paraules engabiades
cor endins...
avui,
quan tot sembla sol
sóc pluja i neu,
el paisatge del meu hivern
etern,
melangiós,
el de sempre...
avui quan la vida em troba...


2 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hol amic:

Ja saps que et comprenc i molt degut que l´Albert el meu fill més jove.
Li passa el mateix que a tju.

Vos penseu que estreu sols.
Aquest "coco", que si amb una goma de borrar pogués esfumar els pensaments negatius i escfriuren de positius.

Be no estás sol i l ´Albert tampoc está sol, aquestes estones de patiment, son estones, per també ni han d´altres d´esperança.
Per tu,les teves lluernes boniques l´ Angels i la Panxeta, Ellas iluminent aquest tunel, Elles iluminent el teu camí.

Per l´Albert la familia, la meva neta, nebodeta d´ell i altres estones que te ganes de sortir i fe coses.

Joan tens una sensibilitat especial, per la Poesia, per expresar els sentiments.

Reb una abraçada i encare que costi, amunt el cor, Montserrat

Joan Figueres i Guíxols ha dit...

Malurada malaltia que compartim...