Els ulls del silenci

La casa buida
brama a la nit...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
un nou silenci m’ofega...
són els ulls,
els ulls del silenci,
els ulls neguitosos de l’ànima...
on hi ha el no-res,
la soledat,
l’inerme tedi
d’aquestes hores que deixo enrere?...
la casa buida
brama a la nit...
el silenci que és oblit,
la tragèdia sense fi,
la fi de la història que ens engalza,
que ens mossega l’ànima...

Una dona trista

Una dona trista,
la tristesa profunda
del silenci...
al seu esguard
hi ha una llàgrima,
tristesa d’un moment,
eternitat que agonitza,
paraula blanca
que cau a la buidor...
una dona trista,
la tristesa que vessa rius,
la tristesa que anega oblits,
la tristesa trista
de la meva tristesa
trista com el meu ahir...

Navegant

Navega la mar,
navegant...
vigila les hores,
zentinela...
l’horitzó t’espera
més enllà de les paraules,
més enllà de les esperances
que t’han portat
a les antipodes dels somnis...
tot jau dintre teu,
el vent t’arrossega,
la lluna és l’espill
de les teves mirades,
de l’antic gest
que s’enfonsa a la mar...
vigila les hores,
zentinela...
obre els ulls,
obre les ales,
vola com una ploma ferida,
com un abriüll sense punxes
que segueix els teus passos
com el pelegrí que cerca a Déu...

Maria dels Ángels

El temps
jau a les meves mans,
al silenci,
a les paraules
que semblen oblits
quan busco els teus ulls,
les teves mans,
el teu somrís,
i no et trobo...
la meva ànima
sembla un erm,
la soledat,
el desert,
l’agonia d’un ocell cec,
la darrera estació de la vida...

El teu nom

El teu nom
no s’escriu amb tinta,
el teu nom s’escriu amb tendresa,
amb pau,
amb llibertat,
amb el pinzell de Déu
inspirat pels teus àngels...
el teu nom és el nom
d’un somni,
dels meus jorns i esperances...

Vol final

Mes ales se les endu el vent,

passa un núvol,

un gira-sol,

l’eterno recitar d’un poeta…

mes ales són d’aire,

són de gebre,

són esperança petita

d’un destí incert…

mes ales se les endu el vent…

em pesa aquesta desídia

de saber-me lliure i presoner

de la meva llibertat…

enyoro la meva gàbia,

la presó que neix a les teves mans,

a la pregona pau del teu cor…

mes ales se les endu el vent…

En aquest viatge

Amb les maletes
carregades de solitud
emprenc el viatge sense tornada...
el silenci llunyà
de les ànimes errants
m’assenyalen el camí…
un reguer de sang
va deixant el meu pas marcit,
sóc una ombra penitent
que flagela amb mirades
els passos que em condueixen
fins al no-res d’aquest moment...
un ocell trist giravolta el meu cap,
dues lluernes em miren
des del llindar del meu ahir...
una ombra,
sols una ombra sóc,
una ombra d’espart
m’acompanya…
és la meva ànima,
la meva ànima enderrocada,
la meva ànima silenciosa,
l’ànima d’uns versos llunyans,
inacabats…
en aquest viatge estic sol,
amb la soledat dels qui pertanyen
a la seva pròpia misèria,
la misèria melangiosa
del paisatge erm dels ulls,
de les mans,
dels passos que són passat,
cançons distants,
espills trencats
a la vora d’aquest malson…
en aquest viatge estic sol...

Tarda trista

En silenci carrego amb ma soledat,
una trista ombra,
el record d’ulls i de mans,
el tendre evocar
d’una menuda alosa,
d’un somni amb plomes
que va decidir obrir
el seu camí…
en silenci arrossego mes cadenes,
la penúria d’aquestes llàgrimes meves
que plouen lentament
al camí que vaig deixant enrere...
i duc a la memòria
el rostre d’un petit àngel,
d’una tendra xicota
que és mon sol i ma lluna,
paraules que enlluernen mon ànima
en aquest infern de paper
que mes mans creen…
en silenciosa rutina
busco descobrir un nou viarany,
nous arbres,
noves esperances,
petites paraules
que siguin un refrigeri
per a mon ànima,
l’ànima cansada que m’arrossega
per les valls llunyanes del tedi,
de la llunyana tarda quan mos ulls
s’ompliren d’enyorança,
de la trista enyorança
de mon trist pas…
en silenci carrego amb ma soledat...
en silenci carrego amb mos malsons,
amb les enyorances…

Tres coses

Tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta:
el nom d’un àngel,
els ulls de la lluna
i el meu cor
esquinçat i solitari…
tres coses,
només tres coses
hi ha a la meva maleta...

Darrera els teus ulls

Darrera els teus ulls
s’amaga la mar...
sílfides àurees bressen ton esguard...
jo, com un transhumant,
remoc les meves cadenes,
les que em ténen lluny de tu
i no em deixen pas córrer
fins al cel de les teves paraules...
obro els cels
per a aixoplugar-me en la teva pau,
la serena pau dels nenúfars
que dormen als teus ulls,
els teus ulls que són el paisatge
dels meus somnis...